Una vida de malson

A urgències

De camí a l'hospital, en Dídac veu que el seu peluix no hi és:

-Heu vist al meu ós panda?- ens pregunta amb els ulls plorosos.

-No, jo no l'he vist- li dic.

-Fill, jo crec que ja pots oblidar-te d'ell- li diu la mare.

-Si, ja és hora de que l'oblidis- li diu el pare.

I llavors l'Eric se'n recorda de que l'ha vist:

-Un moment Dídac, crec que l'he vist al maleter.

-Espera't a que arribem a l'hospital- li diu al pare.

Al cap d'un minut arribem al'hospital, en Dídac recupera el seu peluix mentre que la mare i jo acompanyem a l'Eric a dintre l'hospital. Ens diuen que ens hem d'esperar asseguts però l'Eric en una cadira de rodes perquè no pot apoiar el peu al terra. Al cap de pocs segons el pare i en Dídac venen corrents ven suats, i nosaltres preguntem:

-Per què veniu suats i cansats, si el pàrquing és aquí mateix?

I ells ens responen:

-Perquè resulta que el cotxe estava en un lloc que no s'hi podia estar i com que no hi havien espais buits, hem hagut d'aparcar en un parquímetre i hem ficat 2 euros per 15 minuts, per això venim tant cansats.

Al cap d'un minut ens diuen que podem passar i a la sala de radiografies, la noia ens diu:

-El noi s'ha trencat l'os de dalt a baix i li hauré de posar un guix que haurà de portar 1 mes i mig.

Quan ja li han posat el guix, sortim de l'hospital, pujem al cotxe i anem a  comprar unes crosses per a ell.