17/11/1970 - CARTA 4
Hola Joan,
De nou jo, la Sandra, et torno a escriure. La veritat és que estic molt decebuda de no haver rebut cap resposta de la teva part. Entenc que pots estar ocupat, però ja han passat molts de mesos i no sé cap notícia teva. Suposo que també estic enfadada, perquè en l'última carta et deia que havia de compartir una cosa molt important amb tu, i cada cop que passa el carter i li pregunto si té alguna carta per mi em diu que no. Darrerament, ja em mira amb tristesa quan li pregunto, ja que ho he fet tantes vegades que deu sentir pena per mi.
Feia dies que pensava a escriure't aquesta carta, però encara tenia una petita esperança de rebre una resposta teva. Però ara ja no la tinc. És per això, que avui quan m'he aixecat, m'he mirat al mirall, perfilada, i ja he pogut veure-ho. Ja es comença a veure una mica de prominència a la meva panxa, és increïble.
Per què sí, Joan estic embarassada, i no pot ser de ningú més que no siguis tu. Quan et vaig enviar l'última carta, feia poc més de dues setmanes que ho havia descobert, però no en vaig estar segura fins aquell dia, després de fer la prova. Va ser llavors quan vaig decidir escriure't la carta, per dir-te que volia parlar amb tu, ja que no et volia explicar una cosa tan meravellosa a través d'una carta. No obstant això, no m'has donat cap altra opció que fer-ho així, a causa de la teva absència.
Com no has mostrat gens d'interès en què jo conegués el teu punt de vista sobre l'assumpte, he decidit tirar-ho endavant. Tindrem un fill o filla, i em sembla molt bonic, ja que podria ser una raó per unir-nos. Però per tot això necessito una resposta de la teva part... Cada dia que passa sense tenir notícies teves, em poso més i més nerviosa.
La meva família també està molt contenta, m'estan donant molt de suport, però també els sap greu que no hi hagi comunicació per la teva part. Et tenen molta estima però estant igual de decebuts que jo...
Sincerament, espero de veritat que aquest cop em contestis. No t'estic parlant de qualsevol banalitat, parlem del nostre fill o filla.
Molts records a tota la teva família.
Atentament Sandra.
La Laura va doblegar la carta a poc a poc, amb la mirada clavada en un punt fixa. No es podia estar creient que després de tants anys de mentida, sortís la veritat a la llum.
- Laura... Intenta mantenir la ment en fred, si la teva mare no t'ho va explicar, per algun motiu va ser.
- Però estem parlant de qui és el meu pare, he viscut tots els anys de la meva vida enganyada. Entenc pel que diu, que el meu pare no mostrava gens d'interès a conèixer-m, però tampoc sabem si es van veure mai més o si li va contestar les cartes.
- Queda una última carta, llegim-la i a veure què hi diu, potser aquí trobes el que busques- Intentava animar en Jordi a la Laura
- O potser és una carta igual a les 4 anteriors que hem llegit que no tenen resposta. Vols dir que val la pena? O és millor deixar-ho estar?
- Et repeteixo el mateix que abans, si vols que ens oblidem d'això i seguim amb la mudança, t'ho respecto, però crec que si no l'obres te'n penediràs i et quedaràs amb el dubte de què podia haver-hi escrit. A més -diu en Jordi agafant l'última carta- aquesta carta no té la mateixa direcció que les altres, té la d'aquesta casa, o sigui que potser és en Joan que la va contestar.
- Ostres... Obrim-la doncs
