Dolça i serena,
s'aixeca imponent,
Sigilosament,
rere l'hivern.
Dolça i serena,
acompaña les orenetes,
Les flors,
i els ametllers.
Però no tot són flors i violes,
L'incansable momstre negre
també s'aixeca imponent,
I sorollosament.
Imponent i sàvia,
A ella l'acompanyen els plors,
les lamentacions
i la sensació de no entendre res.
Imponent i sàvia,
fa que la dolça i serena noia,
Vestida de flors,
balli amb la foscor.
Tot segueix igual,
La bonica aparença de la noia,
només ho fa tot confús,
No és una pausa, sinó, un advertiment.
Ara plora, la noia, als peus de l'estimat,
Les flors la comsolen.
I se n'adona que també pots morir,
A la primavera.
