El misteri del tercer pis

Joan

En Joan es desperta malhumorat amb el so estrident del despertador a les sis del matí. Està cansat, ja que ha estat treballant fins tard la nit anterior, però s'aixeca amb determinació. Té moltes coses a fer avui. Després de dutxar-se i vestir-se ràpidament, es prepara un cafè ben carregat. Quan s'asseu a la taula del menjador, repassa mentalment les tasques pendents. Al cap d'una estona, alça la mà per a mirar el rellotge. Són gairebé les set. Amb rapidesa, s'acaba el cafè, agafa les claus del cotxe i surt per la porta. Quan està sortint al carrer, però, rep una trucada inesperada de la seva cap de feina i veïna.

—Hola, Joan? —parla deixant anar sospirs, com si estigués agitada. —Soc l'Ona. Avui no podré anar a treballar. Si vols... si vols pren-te el dia lliure.

— Què passa, Ona? Estàs bé? —pregunta el Joan, estranyat.

— Sí, sí... només... només és una emergència familiar. Ho sento molt. —Penja el telèfon ràpidament, abans que en Joan pogués dir res més. Fa una expressió d'irritació, però decideix no donar-li importància i, tal com li ha dit l'Ona, no anar a treballar. Fa mitja volta i es disposa a tornar a entrar a l'edifici, però decideix passar un moment a comprar al supermercat per aprofitar que ja era fora. Quan està travessant el carrer, se sorprèn en veure que el cotxe vermell de la seva veïna amb qui acabava de parlar encara està aparcat. Entra a la botiga, agafa un parell de productes de les prestatgeries i, quan es disposa a pagar, el caixer li comenta:

— Veig que avui vas tard a la feina —riu. —l'Ona no estarà gaire contenta, últimament sempre esteu enfadats per alguna raó.

— No, avui tinc el dia lliure —respon, amb to irritat —no es pot treballar amb aquests horaris: avui no vaig a treballar; però ahir vaig haver d'ajudar-la en el cas que estem investigant fins a gairebé les dotze de la nit!

El caixer riu i, després de pagar la compra, en Joan entra de nou a l'edifici. Quan ho fa, es creua amb un home vestit de negre que no havia vist mai que, amb una expressió seria, està sortint del bloc. Tot seguit, s'enfila de per les escales. Tot seguit,  decideix aprofitar el dia lliure inesperat per posar-se al dia amb algunes tasques domèstiques. Una estona després, però, és interromput per una trucada. Quan agafa el mòbil, veu que qui li truca és l'Adrià, el seu amic.

— Hola, ja sé que és un dubte estrany, però, has vist alguna marca al pany de la teva porta, o algun indici de robatori? —Pregunta l'Adrià, amb veu agitada.

— No... —en Joan es queda en silenci una estona, intentant pensar en el motiu pel qual el seu amic li ha fet aquesta inesperada pregunta. —Per cert, quan vegis a la teva parella digues-li que parli amb mi, que necessito comentar-li algunes coses. 

— Sí, quan la vegi, ho faré... això si apareix. Bé, estic segur que t'he interromput, deus tenir moltes coses a fer, ens veiem—afegeix, sense deixar que en Joan respongui. L'Adrià penja el telèfon ràpidament i en Joan es queda perplex, tot i que no fa cas a la conversa que acaba de tenir amb el seu veí. Aquesta li fa recordar, al cap d'una estona, la raó per la qual estava tan malhumorat aquest matí i, per tal de parlar-ho amb la seva companya de feina, decideix trucar-li, però no obté resposta. Malgrat això, segueix el seu dia amb normalitat, continuant les tasques que havia deixat a mitges.  Més cap al vespre, quan no té res a fer, li ve al cap la conversa anterior i s'adona de l'estranyesa de la situació. Tot seguit, aquest moment de reflexió és interromput el telèfon i, quan l'agafa, veu que el seu amic li està trucant de nou.