Àngel o dimoni?

CAPÍTOL 3

Sorprent-me

-Ho sento de debó... Jo no...

-Mira Dani, m'he n'és igual ara aixô perquè ho vas fer?

-Doncs...-la seva veu semblava plena de por, i tremolosa...

-Dani.. que coll et passa? Per què plores ara?

-Marta, ho vaig fer perquè t'estimo. T'estimo massa. I només vulia que fossis feliç. I si a tu, t'agrada el Marc, vull que puguis gaudir-ne de tot això...

-Dani, jo...-va abraçar-lo.

No en tenia en ment  cosa així... Exactament com? Quan? I en quin sentit m'esti...

-M'agrades, des el primer dia. M'agrades tu, la teva personalidad, la teva mirada, i el teu somriure.

Tens uns ulls mel que captivarien a qualsevol.

-Dani, no sóc gens prima, no tinc unes cames ben definides, i un cos perfecte.

-Per a mi, n'ets de perfecta. Sempre m'has tractat moltbé, i crec que et mereixies ser feliç.

-No.

-No, què?

-Què no. No vull que pateixis per mi. Joder.

-Anem al parc, i seiem una estona, ens vindrà bé...

5 minuts després...

-Fill de puta.

-Que he fet ara?

-No, tú no. Mira allà.

-és qui jo crec?

-Si... No ho puc veure això no puc de debó... S'està morrejant amb la Jasmina?

-Marxem d'aquí.

Espera'm un moment...