El breu diari d'un republicà.

26 de gener de 1939

Avui he vist morir centenars de persones davant meu. Al principi, no entenia ben bé què passava, però als pocs minuts he començat a córrer. La cosa estava ben clara, els franquistes assetjaven la ciutat. Juntament amb uns amics, ens hem refugiat en una habitació d’una petita taberna. Hem sentit molt soroll, molts crits, molts plors. Tots estàvem ben espantats i hem esperat que governés el silenci. Després, ens hem armat de coratge i hem sortit.

Després de veure tot el que he vist avui, crec que és millor que la meva família fugi a França. Que la meva dona agafi els nens i que se’ls endugui ben lluny, Catalunya ja no és un país segur. He vist famílies destrossades plorant i cridant al costat dels cossos sense vida dels seus fills, pares, avis, néts... M’ha semblat massa... No puc permetre que la meva família passi per això. Aquestes bèsties no tenen pietat i molt menys per una família catalana com nosaltres. No puc imaginar-me estar sense ells, però és el millor que poden fer. Per això, avui he fet enviar una carta a Sils, on es troben la meva dona i els meus fills. Els hi he deixat ben clar que marxin i que no mirin enrere. Si el nostre destí és estar junts, ens trobarem en un futur. Però ara el millor que poden fer és marxar... Marxar de Catalunya, la nostra terra... Marxar de casa nostra... Marxar sense mi...

Ara em trobo en un casa al mig del bosc, on viu una família d’andalusos que m’han donat sopar i m’han ofert un bon llit per dormir. Demà al matí agafaré el tren per anar a Folgueroles a casa dels meus pares a buscar alguns cèntims. Després em dirigiré cap a Vic, a casa del meu estimat germà, i fugirem tots dos junts a França. Espero que el meu altre germà d’Olot s’hagi assabentat del què està passant i pugui salvar-se amb la seva família.

M’han arribat notícies que s’ha produït un bombardeig a Figueres. Cada cop veig més clar que tot això acabarà massa malament... Tants cadàvers... Tanta gent innocent que ha mort... Tantes famílies destrossades... No és just. I tinc el pressentiment que encara ens queden forces dies com aquests per endavant...