LA VIDA ES RARA

ABU

Em vaig quedar pensat quin amic li hauria donat el meu número i com es deia el noi. Ningú sap com es diu, no s'ha presentat mai a classe, l'única forma és parlant amb ell... Però em fa molta ràbia i no entenia el perquè.

Em vaig llevar a les 7; avui no feia tard, avui començava bé, aquella mateixa nit havia somiat amb el noi de l'arbre, no s'havia perquè però aquelles mirades que em va fer em tornaven boja cada cop que ho recordava.
En entrar al vestidor vaig ficar la roba més còmoda que tenia, lentament ja que tenia temps per fer de tot, així que vaig pentinar-me i em vaig fer una cua.
De sobte surt la meva germana per la porta:

- Bibiana, acaba de pressa que els pares volen parlar amb nosaltres.- va dir l'Agnès

- Vale pesada - vaig fent-li una ganyota amb la cara.

Després d'acabar de preparar-me eren les 7:30 i tenia 10 minuts per parlar amb els pares:

- Hola amors - va dir el pare

- Seieu carinyos - va dir la mare

Alguna cosa passava, ho notava per la mirada de la mare, estava seriosa, com a trista, sense deixar-me de mirar-m em va dir:

La abu Eugènia esta a l'hospital. - va dir la mare amb una veu trencada.

Vaig sentir que el meu cos s'enfonsava, com si una part de mi s'anés lluny, que tot el que em quedava es resumia en res.

- L'abu està greu, li han detectat càncer al cervell -va dir la mare amb llàgrimes als ulls.

Sense saber que dir, amb els ulls plorosos em vaig aixecar de la cadira i amb el peu vaig donar un cop a la taula, corrents vaig pujar a la meva habitació i tota la meva ràbia i impotència em va guanyar.

La mare va entrar i em va dir que em podia quedar a casa i que per la tarde aniríem a veure a la abu a l'hospital.
A la mare se la veia molt afectada, tenia la cara pàl·lida, amb ulleres, i la seva veu ho deia tot.
Ella sempre em contava històries de quan era petita; la portava sempre al parc de davant del forn de pa, i ja de pas li comprava unes magdalenes de xocolata que li tornaven boja a la mare.

Tot era tant injust... De vegades les coses dolentes passen a les persones més bones, sense cap raó, perquè si, perquè toca, perquè així és la vida...

Es va fer l' hora de dinar i jo no tenia gens de gana, l'Agnès em va venir a tocar la porta, però em vaig fer la munda, així que va vindre el pare:

- Bibiana si us plau, no facis això més difícil del qual és, i baixa a dinar, a la tarda no tindràs forces per veure a l'abu. - va dir el pare amb un to desesperat.

- Donem 5 minuts i baixo. -vaig dir amb llàgrimes als ulls.

Tenia tan poques ganes de fer res que em costava ficar-me les sabates, però tot i així, vaig baixar a dinar.

En tot el dinar ningú va dir res, era un silenci que feia mal.