LA VIDA ES RARA

PRINCESA PER SEMPRE

Tinc moltes ganes de veure a l'abu i dir-li que l'estimo molt. La abu és una persona molt especial per mi, és la meva segona mare, és la persona que més em compren, sap tot el que em passa i la que millor em coneix. Sols de pensar que ens podria deixar per sempre... En aquells moments no estava passant els millors dies de la vida, així que tot el que pensava era dolent, no ho podia envitar.

Aquesta tarde anem a veure a l'abu l'hospital i el pare ens espera a l'entrada de casa amb el cotxe preparat.
Estàvem al cotxe, i quan ens quedaven 10 minuts per arribar a l'hospital, la mare rep una trucada. Era de l'hospital, l'abu està greu, el tumor al cap s'estava expandit molt ràpidament.
En arribar ens van dir que estava a una sala per pacients crítics. El metge va cridar a la mare i de lluny vaig veure que la mare es ficava a plorar desconsoladament, sense treure's les mans de la cara, els metges van dir a la mare que l'abu no passaria d'aquesta nit. En el moment en què vaig sentir aquestes paraules em vaig trencar amb mil i un trossos, el dolor que sentia, la pressió del meu pit, la sensació de falta d'aire, les pulsacions a mil, els ulls oberts com un mussol, tot això va fer que m'agafes un atac d'ansietat. La meva germana en va intentar tranquil·litzar, ja que ella també estava com jo, em va fer una abraçada molt forta.
La mare estava asseguda amb el pare a uns sofàs aprop nostre, tot allò era massa dur perquè em passés a mi a una noia de 15 anys a la que només li importava ser feliç, feliç amb la meva família amb la meva abu, amb la meva estimada abu, la persona més important per mi ja no em podria dir una Bondia ni tampoc ferme aquelles galetes de xocolata amb molt d'amor.
Ens van deixar entrar a la mare a l'Agnès i a mi, que trist era veure a l'abu en aquest estat, feia una setmana estava cantant la cançó del Rafael, aquella tan famosa, que mai recordo com comença. Vaig agafar-la de la mà i sense dir-li res la vaig mirar, tenia els ulls verds, verd d'esperança, tota ella era bonica. Que trist que era veure que et volia dir una cosa i no li sortien les paraules, agafar la mà de l'abu em va fer tranquil·litzar.

Anava a fer una de les coses més fortes de la meva vida, acomiadar-me d'ella per sempre.

En tot el camí a casa ningú va dir res, la mare estava destrossada amb la mirada perduda a la carretera, l'Agnès va tancar els ulls, però no dormia, el pare conduïa, seriós, trist, i jo, jo mirant per la finestra i pensant que les coses ja no podien anar a pitjor.