Cada onada trencant...

CAPÍTOL 1 ~ Casa meva.

Gavines posant-se sobre la superfície de l'aigua, amb aquell to verdós que tant m'agradava, l'escuma de les onades, trencant suaument a la vora, la sorra, blanca i fina, que amb la mes minima brisa ja levitava, molt arràn de terra. I un sol radiant il·luminant aquell cel, d'un blau pur i net, ni un sol núvol gosava embrutar aquella bellesa que, cada dia, podia admirar des de la meva finestra. I era tal aquesta bellesa, que no podia evitar sortir a l'exterior, a respirar aquell aire pur, trepitjar la sorra, descalça, deixar que les onades m'esquitxessin els peus, i que la brisa em despentinés els cabells...allò era casa meva.

Gairebé tots els matins eren iguals, passeig per la platja al matí, abans d'anar a l'institut, dinar a casa i passeig per la platja a la tarda, hi havia dies que fins i tot sortia a la nit...el cas es que feia el que fos per passar el mínim de temps a dins d'aquell infern que es feia dir 'casa meva'.

Tot el dia sentint les infinites discusions dels meus pares, més no se quina feina tenen i la merda de sou que guanyen... Però últimament ja no se per què discuteixen, a penes paro atenció a les seves converses. Ja fa setmanes que em vaig cansar d'escoltar-los; si m'he de quedar a casa em poso música amb molt de volum als auriculars, prefereixo petar-me els timpàs a haver de sentir les seves inaguantables i estrepitoses bronques i insults, que no fan més que irritatme el cervell. Tot i que l'altre dia em va semblar escoltar a la meva mare demanar el divorci al meu pare... El cas es que els passeigs diaris per la platja m'ajudaven a desconnectar i a desofegar-me, sovint plorant i donant patades contra les onades.

Però hi havia una cosa que tampoc canviava en aquells passeigs de principis del març, que passava des de feia un parell de setmanes i era molt extrany, però sincerament, d'allò més agradable...