Cada onada trencant...

CAPÍTOL 2 ~ Ulls mel.

Ultimament, m'agafava un llibre per llegir o un quadern de dibuix, el temps havia empitjorat bastant i ja no tenia tantes ganes de mullar els peus a la platja.

Quan hi anava, des de les dues últimes setmanes, sempre veia a un noi, possiblement de la meva edat...la veritat es que em resultava bastant atractiu. Tenia els cabells completament negres com la nit, la pell una mica morena, i els ulls...d'un color mel en els que t'hi submergies i era impossible deshipnotitzar-se. El veia quasi cada dia allà, perdent el temps com jo, sense res a fer, a la platja, erem els únics ingenus a qui se'ns acudia d'anar a la platja amb aquells núvols de pluja i aquell vent esgarrifós.
I més esgarrifós era quan ell em tornava la mirada, el cor se m'accelerava al cent per hora i se'm tallava la respiració. De seguida canviava la direcció de les meves pupil·les, fingint estar absolta per les onades. I a sobre el molt cregut, quan descobria que el mirava, es tombava somrient com afalagat...però m'atreia molt.

                                                                                                         •   •   •

Últimament els meus pares discutien molt més, cosa que plorava bastant sovint.

Una tarda, amb molt de vent, van picar al timbre.

- Sophie! La porta!
- Ja vaig mama!

Era el correu. Vaig obrir la bústia; factures, que amb prou feines podiem pagar, propaganda d'una pizzeria i d'un spa, jo no se que es el que entenen els carters pel cartell que vaig fer jo personalment en el que posa: "NO VOLEM FOLLETONS DE PUBLICITAT, GRÀCIES".
Però hi havia una altra carta, aquesta no tenia cap logo d'un banc o d'una empresa de gas...no, en aquest sobre posava: "Advocada Gwendollyn Shepherd". En aquest moment se'm va parar el cor de cop, i la curiositat em menjava per dintre. Delicadament, amb el pols tremolós, vaig obrir el sobre amb dos dits. El sobre contenia un full, perfectament doblegat en tres parts, el vaig desplegar, amb el cor sortint-me del pit i vaig començar a llegir el que hi havia escrit:

La senyora Jane Webtser ha estat combocada pel dia 3 d'abril a les onze en punt del matí al meu despatx juntament amb el seu marit, Benjamin Webster, pel motiu del divorici previament acordat per ambdós......

Els meus pares s'anaven a divorciar!!
Vaig deixar caure la carta al terra, vaig agafar el quadern de dibuix situat a la tauleta del vestíbul i vaig sortir corrents.

-Sophie que hi habia a...

Massa tard per a ella. De seguida se'n va adonar del motiu de la meva fugida repentina en llegir la carta de la advocada.

                                                                                                      •   •   •

Jo corría i corria, sense saber on anava. Mentrestant, sense adonar-me'n, els ulls em bessaven de llàgrimes, i per molt que me les aixugava tornaven a caure, com la pluja quan cau dels núvols. Feia molt de vent, i el temps estaba, per què no dir-ho, igual que jo. Vaig aconseguir calmar-me una mica, vaig seure a la sorra, em vaig treure les sabates, plenes de sorra humida i vaig començar a traçar unes línies a llàpis a sobre del paper. De sobte, una gota d'aigua va caure a sobre del quadern, vaig mirar al cel i vaig esperar deu segons a que caigues una altra gota, peró vaig poder comprovar que era jo, que encara plorava mansament, em vaig tornar a aixugar els ulls i em vaig fer jurar a mi mateixa que no deixaria caure ni una sola llàgrima més. Vaig seguir dibuixant, realment era una cosa que em relaxava. Sobtadament, va venir una revolada de vent i va fer que un parell de dibuixos separats del quadern volessin, justament a sobre de l'aigua torbolenta. M'aixeco de pressa, deixant caure el quadern a la sorra. Amb el més mínim i absurd motiu ja tornava a plorar, només, havien passat deu minuts d'allò de la carta i ara dos dels meus dibuixos havien volat a l'aigua. Perfecte. No vaig dubtar ni un segon en ficar-me a dins l'aigua per recuperar-los, m'era igual que el mar estigués tan mogut. Quan ja notava la baixa temperatura de les onades als meus talons, vaig sentir uns crits provenents del meu darrere:
- Ei, ei! Que fas!?

Semblava una veu masculina. Però els seus crits no em van aconseguir aturar. Vaig acabar de submergir-me fins al coll, i em vaig capbussar per poder agafar millor un dibuix, però ara quedava l'altre. Ón era? La humitat dels meus ulls m'impedia veure amb claredat tot el que m'envoltava. Sobtadament, em va semblar veure a un noi ficat a l'aigua, havia aconseguit agafar l'altre dibuix, i es dirigia cap a mi. Tenia el cabell negre com la nit, la pell morena i els ulls.....color mel. Sense adonar-me'n, em va ajudar a sortir de l'aigua. I jo, la molt idiota, empapada i plorant davant del tío bo que sempre veia a la platja, que jo el mirava i ell em sonreia. Perfecte.

Quan vam arribar a la vora, com ben educada que sóc, li vaig donar les gràcies:

- Estàs bé?
- Si, si. Gràcies pel...pel dibuix.- Se'm tallaven les paraules, em moría de vergonya al parlar amb aquell noi. Tenía una mirada tan intimidant i hipnotitzant...em posava molt nerviosa.
- No hi ha de què....però, en què pensaves? L'aigua esta molt turbolenta, és el primer cop que passa, des que visc aquí...- Interessant. -...Podríes haver tingut un greu accident, i no sempre hi haurà un príncep blau per rescatar-te.- Em deia amb un mig somriure hirònic. I jo, no molt extrany de mi, vaig contestar:
- Oh, no, tranquil! Hagués pogut sortir jo tota sola, no necessito a un príncep blau per rescatar-me.- Li vaig dir en tò de burla. - Només era que no trobava l'altre dibuix.
Es va posar a riure, quina ràbia!
- Per cert, maco el dibuix. Dibuixes bastant bé. - Em va dir, enfatitzant la paraula "bastant". Ha! Semblava que el nen es divertís fent-me enrabiar... Vaig contra atacar. -Doncs tu, per ser nou ets 'bastant' graciós. - Seguía rient. Que s'estava burlant de mi aquest tío? - I ara si em disculpes, 'príncep blau', he de tornar a casa que la meva mare es deu estar preocupant per mi.
-T'oblides dels dibuixos. - Els hi vaig treure de la mà i vaig girar cua. - Ja ens veurem per aquí. Adèu princesa!

Em volia girar, per mirar-lo als ulls, color mel, per una última vegada, peró vaig preferir fer-me la interessant i seguir caminant.