Bren

Capítol 2.

- Què fas?

Al principi, la Lara no sap ni si hauria de respondre, però no pot callar. Tu, que està amb un cigarro entre els llavis i sobre, precisament, la seva taula! No és la típica noia rebel, però tampoc és una nena bona i obedient. Com la definíriem...? Si el món fos en blanc i negre, ella cridaria en colors.

El noi es sobresalta, i es gira. I no, no és un tio que està superbó i uns ulls preciosos i tampoc està fibrat ni té piercings ni merdes d'aquestes que farien semblar la seva vida un cliché. De fet, es podria considerar normal; no és guapo, però tampoc és lleig. El seu aspecte físic és comú; ulls castanys i cabells del color de la xocolata amb llet. Però hi ha una cosa que l'atrau d'ell, tot i que no sap què és.

- No és obvi?

Ell fa un cop de cap referint-se al cigarro, que ara està entre els seus dits, i en aquell precís moment la Lara s'adona que són molt prims i pàlids, i que ell és molt alt. Bé, amb el que anàvem.

La noia obre la boca per replicar, pero la tanca quan s'adona que no val la pena, així que tira de la seva nansa de la motxilla, alça la barbeta fent un gest amb la boca decidit, i es gira tota ella, fixant els seus ulls a la porta. I sí, té l'estúpida idea de marxar de classe, quan el timbre ressona per els passadissos buits de l'institut, que en qüestió de segons s'omplirà a petar. Sent la rialleta del noi, i un cigarro caient al terra. Es gira ràpidament. I si es cremés l'edifici? Ostres tu, quin paio.

Quan els seus ulls es claven en els d'ell, el primer que pensa és: està boig. Té una mirada que no és gens sana, i uns ulls que l'observen possessivament.

- Bon dia, classe. Avui començarem d'una manera diferent, presentant un nou alumne. Odin, ja pots venir aquí.

El professor del qual totes (T-O-T-E-S) les noies estan enamorades, o sigui, el professor de gimnàstica, fa un gest al fons de la sala perquè el nou estudiant s'acosti, i clar, havia de ser el fotut fumeta de merda. El noi passa pel costat de la Lara, fregant-li amb les mànigues llargues del jersei els seus cabells, i això la fa tremolar. Què està passant? Quan el noi es gira i la veu, li pica l'ullet descaradament. La Lara podria haver posat els ulls en blanc, però no ho fa. Segurament us estareu preguntant el per què, però què us penseu, que aixó és un fotut diari personal? No! Si voleu un fotut diari personal aneu a una llibreria i compreu un puto Diari de la Nikki, a veure si ploreu de la pena que carda, collons!

- Em dic Bren d'Angelo, i sóc d'un poble d'Estats Units anomenat Phillipsburg, de Nova Jersey - es passa una mà pels cabells. I, que no, hòstia, no els té cuidadosament despentinats com a les películes. Els té despentinats i punt. El professor li llança una mirada, com obligant-lo a parlar més d'ell mateix. - És un lloc molt bonic. L'hauríeu de visitar algun dia.

- Doncs ja l'heu sentit. Apa, Brian, seu allà, entre mig de la Lara i en Theo. Segur que t'espavilaran.

- És Bren, però allà tu - murmura ell, però el professor no l'escolta, ja que està encenent el projector, així que el noi l'insulta per dins i s'asseu entremig de aquella noia russa i el noi de les ulleres taronja llampant.

La Lara l'observa detingudament mentre s'asseu a la cadira del seu costat. Té una curiositat malsana cap a aquest noi; no ho pot evitar, pero al mateix temps sap que l'hauria de deixar en pau. A més, tu, que fa una hora no sabia sobre la seva existència. Per què li hauria d'importar ara? Sacseja el cap, i intenta concentrar-se en el que explica el professor sobre el futbol; sobre què són els delanters, les millors jugades de la història, bla, bla, bla... No passa res si no para de mirar-li el cul, oi? És que tu, anar provocant amb uns pantalons estrets és culpa del professor, no de totes les noies que el miren embaladides. De cop i volta, se li cau el llapis, i tothom es gira. Merda.

El recull ràpidament, i sent una rialleta al seu costat. Els ulls d'en Bren brillen, i és de pura diversió. No ho entén; que s'ho passa bé, veure patir a l'altra gent? En el fons, es fa mal a ell mateix fumant, però tu, no és el seu problema, així que es recull el cabell amb una goma, i pren uns quants apunts.

I, és clar, en Bren s'havia d'avorrir.

- Saps qui va ser Andrés Escobar? - la seva veu té un timbre que atrapa a qualsevol, així que la Lara només fa que no amb el cap. - Va ser un jugador de fútbol, que després de ser insultat en un bar, tres homes el van assessinar i amagar dins del seu cotxe. Molt enginyós, tot plegat.

Era sarcasme, això? La Lara no ho podria dir. Però és el que sembla quan veu la brillantor dels seus ulls, i el somriure que intenta contenir. És raro, aquest.

I, per fi, sona el timbre. Surt ràpidament de l'aula, deixant en Bren parlant sol sobre un altre jugador de fútbol assessinat, i també deixa al professor guapo de gimnàstica, i també a un parell d'ulls possessius i un cigarro apagat al terra.