Uns anys una mica complicats

Per fi les coses bones.

Que bé que m'ho vaig passar cada tarda i algun matí quedant amb ell a soles o amb ell i la meva millor amiga i el seu nòvio...

Ens trobavem a molta gent que ell coneixia pel carrer i em oresentava com la seva nòvia. Així que ara ja conec a la meitat o més del poble.

Algunes tardes anavem a casa seva per veure la tele... Al sofa...

M'encantava anar a casa seva perquè la seva mare em queia molt bé, igual que el seu padrastre i el seu germà.

El seu germà, al haver suspès algunes assignatures i ser mes petit que jo, l'ajudava amb les recuperacions i els quaderns que havia d'entregar.

Per mi era tot perfecte, perquè la millor amiga que tanta mania em tenia, em vaig intentar fer amiga seva per poder entendre que li havia fet, i el problema era que no em coneixia, ni jo a ella, i ens haviem jutjat sense conèixens, gran error, així que varem fer les paus i ara parlem gairabé cada dia.

"Siusplau, que això no s'acabi mai..." penso cada dia... Amb la por de que algun dia hauria d'acabar-se...