Petites connexions

Capítol 19

Fa uns dies al barri de Sant Martí.
El Biel esperava l'arribada del seu proveïdor al bar. Es prenia una cervesa mentrestant. Es va girar cap a la porta i aleshores el va veure. El Gómez, quin home. No sabia absolutament res de la seva vida, només el que havia sentit, rumors. Alguns deien que era homosexual. D'altres que tenia dona i filla, i d'altres simplement no en sabien res. Era un home misteriós, abell negre amb uns toc grisosos per l'edat. No sabia quina edat tenia es clar, però semblava que la cosa anava entre els quaranta i els cinquanta. Vestia bé, amb americana i corbata. Semblava més un empresari o un home de negocis que no pas un camell de marihuana. Es clar que, també era un negoci aquell.
Lentament es va apropar a ell, a punt per fer l'actuació de sempre.
-Biel, ei que tal, como vamos?-. Intentant semblar el més natural possible.
-Ei Gómez, bien aquí-. Seguint el joc.
-Y la mujer, como està?
-En casa, muy bien-. Va començar a sortir a fora el bar, amb tota naturalitat, i l'Hugo darrere seu, aparentant normalitat, fent veure que es tractaven de dos vells coneguts que havien quedat per prendre alguna cosa.
Van anar cap a un carrer petit de per allà. Es trobaven al barri de Sant Martí, on vivia el Biel, però lluny de casa l'Hugo. Un cop al petit carrer, van assegurar el perímetre. Era un carrer molt solitari, estret i fosc. No hi havia cap establiment tret d'un bar-taverna que no feia gaire bona pinta. En aquell moment no s'hi veia ningú a l'exterior del bar. Pel carrer, només passava en aquell moment una dona d'uns cinquanta anys. Un cop la dona els va haver passat de llarg, procediren a l'intercanvi. Amb una subtil premuda de mans l'Hugo deixar a la mà del Biel un "xivato" ple de marihuana i aquest un feix de bitllets a la de l'Hugo. Un cop fet i amagat el material es varen acomiadar i cadascú, marxà pel seu camí. Ara el Biel marxà a començar a passar el nou material. Havia quedat a la Plaça del Nord, al barri de Gràcia amb un usual. Va arribar i el va veure ja assegut on acostumaven. No al mig de la plaça es clar, sinó en n banc cap al fons sud-est. Es va apropar i va fer el mateix procediment que havia fet amb l'Hugo, però ara era el, qui rebia els diners, i l'altre qui rebia el material. Després es van separar, es van acomiadar i el Biel va marxar. L'Arnau encara es va quedar una estona més assegut al banc i després també es va aixecar i va marxar. De sobte el seu mòbil va començar a sonar, va contestar de mala gana.
-Que vols Ona?
-Necessito parlar amb tu. Podem quedar?
-No vull tornar amb tu.
-No és això, que et creus?
-D'acord, d'acord-. Tallant-la subtilment. –Avui no puc, quedem demà. No va tenir temps l'Ona a contestar que ell ja havia penjat. Que li voldria dir tant ansiosament?