Petites connexions

Capítol 9

La Judit es trobava estirada al sofà del seu nou menjador. Tenia un got de Cacaolat fred a una mà, i amb l'altra, subjectava el seu llibre preferit. Tot just feia dos dies que se l'havia començat i ja estava a punt d'acabar-lo, per quart cop consecutiu. Li encantava llegir, podia passar-se hores amb un llibre davant i perdre completament la noció del temps. El Lluc sempre li deia, que passava més temps amb els llibres que amb ell, i potser tenia raó.
La Judit seguia immersa en el seu llibre quan va sentir unes mans fredes a la cara, com aquestes baixaven suaument fins al seu coll, i després fins les espatlles. Va notar un dolç petó a la galta i aleshores el seu alè, i a cau d'orella un tendre xiuxiueig.
-Ara et taparé els ulls, no intentis fer trampes.
No va tenir temps a reacció que ja tenia un mocador lligat al cap tapant-li els ulls. El Lluc la va fer sortir de casa i caminar uns deu minuts carrer amunt, sense donar-li cap pista d'on l'estava portant.
Quan per fi havien arribat, el Lluc va destapar els ulls d'ella, i a l'obrir-los, es quedà sense paraules. Llàgrimes d'emoció començaren a brotar dels seus ulls. Es trobaven a l'interior del seu antic institut, on s'havien conegut.
-Que hi fem aquí?-. La seva sorpresa mesclada amb admiració i amor era tan gran que encara seguien rodant-li algunes llàgrimes galta avall.
-Judit, aquí és on et vaig conèixer, aquí em vaig enamorar de tu, i volia que fos aquí on determinéssim una nova etapa en la nostra història. Judit, t'estimo, vull passar la resta de la meva vida amb tu, vull seguir creixent amb tu, vull enamorar-me més de tu si és que això és possible. Judit Sànchez, et vols casar amb mi?
Es feu un silenci en aquell espai. Un silenci aterrador, portador de dubtes i temors; aleshores, ell tragué de la butxaca una caixeta de vellut, amb un anell a l'interior. Però el silenci es mantingué, i el rostre de la Judit canvià completament. La seva expressió facial ara mostrava més sorpresa que abans, la seva boca quedava lleugerament entreoberta, totalment perplexa. Feia uns ulls com plats, com si acabés de presenciar una escena totalment contrària al que ella creia, i és que no s'esperava que allò ocorregués, desitjava que no ocorregués. El Lluc però, seguia allà davant palplantat, esperant una resposta, esperant un sí. No va deixar de somriure fins que ja hagueren passat uns minuts, i el silenci encara perdurava; aleshores es va decidir a insistir.
-Judit? Vols...casar-te amb mi?-. La seva veu ja va sonar més distant, més buida, amb por, amb por a la possible resposta.
-No...
-No? O sigui, no?
-No Lluc, no em vull casar amb tu.