Petites connexions

Capítol 20

Fa 2 setmanes a casa la Ruth.
-Deu meu Lluc, que acabem de fer?- La Ruth deia això mentre estressada es tornava a posar la roba. -Ruth, no ha passat res. Oblidem-ho-. Ell mes calmat, també cestint-se.
-Que faràs?-. El Lluc la mirà sense saber de que parlava. Ella prosseguí: -Amb la Judit dic, li explicaràs?
Silenci.
-No se res d'ella, com se suposa que li hauria d'explicar?
-Que fàcil...
-I tu?
-No ho se. Si li dic, el més probable és que la perdi... -I si no li dius?
-Sempre tindré els remordiments...
-Els tindràs igualment.
-Però no hauré sigut sincera amb ella, i sempre ens diem la veritat.
-Doncs diga-li.
Just en aquell moment va sonar el timbre de dalt. - Qui pot ser?-. Mentrestant la Ruth es va aixecar i va mirar per l'espiell. Al veure qui hi havia darrera la porta es va exhaltar: -Merda Lluc, és la Gina!
-Que dius ara?
-T' ho prometo, posa't la samarreta per Déu-. Parlaven en veu baixa però precipitadament. La Ruth estava a punt d'obrir la porta, el timbre va sonar de nou.
-Ruth espera, li diràs?
Sense respondre, va obrir. La cara de la Gina estava vermella, es notava que havia plorat recentment. Just a l'obrir, la Gina es va tirar als braços de la Ruth i la va abraçar, es va posar a plorar. El Lluc contemplava l'escena perplex.
-Bé, jo marxo. Em sap greu Gina-. La Gina es sorprengué al sentir allò però la Ruth li llença una mirada fulminant i ell marxà sense dir res més.
Les noies van seure al sofà.
-Gina, que ha passat?
-He marxat de casa, per sempre.
-T'has discutit amb els teus pares?
-Ruth, els hi he dit.
-El que?
-Que m'agraden les noies, que estem juntes, tot.
La Ruth es va posar a plorar, la culpabilitat estava coent per dins seu.
-Per que plores?
-Gina t'haig d'explicar una cosa.
La Gina no va dir res, es va quedar allà mirant-la, inmòvil, expectant. La Ruth va prosseguir.
-Gina, el Lluc i jo...
-Ho se-. Tranquila, però seriosament.
La Ruth va deixar de plorar per uns instants. La va mirar, atònita.
-Ho saps?
-El Lluc portava la bragueta descordada i la samarreta al revés. No portes sostenidors, estan allà-. Va senyalar la calaixera del costat de la porta. Va prosseguir: -No m'ha sigut difícil lligar caps, quan a sobre el Lluc ha marxat corrents al veure'm i si a més tenim en compte que et vaig ajudar a superar el teu enamorament cap a ell, ho se. -Gina jo...
-Ho entenc.
-Ho entens?
-Sí, és el teu amor de tota la vida, crec que podrem fer una excepció per això no?-. Va fer una pausa i després, somriguent va fer: -Ei però, ves amb compte si algun dia em topo amb l'Angelina Jolie-. Va somriure murria.
La Ruth va somriure mentre s'eixugava les llàgrimes. -Ets increible-. Es va apropar per fer-li un petó però ella es va apartar, la sorpresa de la Ruth va ser evident, la seva cara pagava.
-No et sorprenguis tant Ruth. Que ho entengui no vol dir que ho aprovi, i menys que ho perdoni-.Una pausa dramàtica. -Em costarà tornar a confiar.
-Però, seguim juntes?
-És millor que ens prenguem un temps.
Es feu un silenci, i després una tendre i llarga abraçada. Seguidament la Gina s'aixecà, i fou cap a la porta disposada a marxar.
-On aniràs?
-A casa l'Aina suposo.
-Cuida't.
-Tu també.
La Gina sortí per la porta, les galtes de la Ruth començaren a humitejar-se, no havia guanyat res comparat amb tot el que havia perdut; la Gina.