Som l'infern del nostre cel

Buscaraons

Vale, ara que l'Aran ha explicat la seva patètica mort, vaig a relatar-vos una història molt millor: l'apassionant història del meu suicidi.
Jo tenía, com tothom, les meves manies i la meva manera de ser, i per el que es veu, actualment, ja no están de moda els pantalons campana o, portar dos cues altes al cabell.
Sí, era allò que s'en diu una Pringada amb P majuscula. És a dir, la gent canviava de vorera quan en veia pel carrer.
Bé, sí, tenía un amic, es deia Toby, era, baixet i gordet, tou i marró, amb unes grans orelles... Ja m'enteneu eh...
Valeee, ho admeto. Era imaginari. Però bueno, algo és algo, no? Un día, el Toby, el meu millor amic imaginari, em va trair. Us explico, el vaig veure compartint un gelat amb la Clarissa, la meva enemiga imaginària.
I, ara que les persones reals, no em volien i, les imaginaries en traien, vaig pensar en una solució, ràpida, dolorosa, pero eficaç.
Vaig encaminar-me cap a la meva habitació, i vaig agafat una corda que tenía a sota el llit. Era el moment.
La vaig penjar de la biga de l'havitació, i, amb gran decisió, vaig acabar amb la meva vida.
Mola, eh?