En algun indret del món

Capítol 2: la colla

La Clara no sabia que fer, estava indecisa, així que va recórrer a la seva àvia.

-Àvia, què faig hi vaig o no? I si són nens petits? I si m'avorreixo? - preguntava la Clara

-Jo penso que hi has d'anar, segur que hi haurà algú amb qui t'avindràs. Si vols, jo et puc acompanyar, hi ha un camí que porta directament al casal, així no hauràs d'anar per la carretera. - li respongué l'àvia amb serenitat

Ella li va fer cas, total, tenia raó, no sabia qui es trobaria i per provar, no passa res. Van pactar anar-hi aquella mateixa tarda i així ho van fer. Les dues van anar per un camí on hi havia molts arbres, concretament, roures. A la Clara, li va fascinar aquell paisatge, semblava màgic, era com si estiguessis en un altre món.

A l'arribar, les galtes de la Clara es van envermellir, estava molt nerviosa. Van entrar dins del casal i van anar a preguntar. L'àvia de la Clara es dirigí a un jove que semblava ser un dels monitors. Aquest, amb molta amabilitat, les va atendre i va explica'ls-hi com funcionava el casal. Hi havia un grupet de l'edat de la Clara, i l'Oriol, el monitor, va anar a presentar la Clara al grupet per a que s'anessin coneixent.

Quan la Clara va arribar, tots la van saludar amb un somriure, i això, la va fer tranquil·litzar, perquè estava molt nerviosa. Al grupet hi havia 3 noies i dos nois; la Paula, la Ruth, la Sam, el Pol i el Gerard.

--

Bé, des del primer moment que vaig veure al Gerard, em vaig enamorar. Mai havia sentit res igual, era estrany. Era molt amable i va fer que no estigués tan nerviosa, sempre em feia riure.

Les noies del grupet eren molt simpàtiques i eren molt del meu estil. No anaven pas molt arreglades i se les veia més hippies que jo, a més a més, ens agradava la mateixa música, em va donar l'efecte de que havíem encaixat els sis perfectament. Allí al casal, vam fer manualitats i aquell dia, vam fer una gimcana amb la qual vaig riure sense parar. Vam quedar per anar a sopar tots sis, jo vaig suposar que aniríem a algun bar o algun restaurant, però em van dir que ells ho prepararien, i que quedàvem a les 8 a la plaça del poble i que portés la bicicleta, que la necessitaria.

Vam anar cadascú a la seva respectiva casa, i jo, vaig tornar pel caminet que m'havia ensenyat l'àvia. Estava tan contenta, no m'esperava trobar gent tan simpàtica i tan oberta. A l'arribar a casa li vaig explicar a la meva àvia el que havia fet, i que m'havien convidat a sopar, i li vaig insistir que em deixés anar-hi, ella em va dir que si, i que no tornés molt tard. Vaig anar a la meva habitació i vaig anar a dibuixar, estava inspirada. El meu dibuix va ser d'un grup d'amics caminant entre boscos de Chamalèira.

A l'acabar, em vaig arreglar per anar a la plaça a trobar-me amb ells i també vaig anar a buscar la bicicleta que guardava l'avi per a mi, era una mica vella però no li vaig donar importància. A l'arribar encara no hi eren tots, així que vam esperar a la Sam i al Pol. Quan vam arribar, em van dir que simplement, els seguís, i jo ho vaig fer, tenia curiositat per saber on aniríem, vam anar fins a l'altre punta del poble i vam agafar un camí, hi havia camps sembrats i la Clara com no, es va enamorar d'aquella escena, sis amics amb bicicleta, per un camí envoltat de camps sembrats, el que va pensar en aquell moment, va ser que havia de plasmar aquella escena en el seu quadern de dibuix.

Llavors vam deixar les bicicletes a un costat, i amb les motxilles, ens vam endinsar cap a una espècie de caminet que conduïa algun lloc, vam caminar durant un parell de minuts escalant algunes petites roques i quan estavem apunt d'arribar, la resta del grup em va dir que tanques els ulls i em van posar un mocador al voltant del cap. Quan vaig obrir els ulls em vaig sorprendre i em vaig posar molt contenta, no creia el que acabava de veure...