En algun indret del món

Capítol 6: el meu paradís

Va arribar l'hora de començar a anar a la mansió, tots estàvem encuriosits pel que ens poguéssim trobar. Vam recollir tot l'escampall, vam agafar les llanternes, i ens vam dirigir cap allí. Per sort, encara hi havia el sol, no ens volíem quedar pas a les fosques. Quan vam arribar, vam entrar pel mateix lloc, i vam anar directament cap al pis de sota, que com no, no hi havia gens de llum, ni un petit fil de llum.

En aquell moment, jo estava al capdavant de la fila, i els vaig dir que no volia ser jo la que els anés guiant. Llavors en Gerard va saltar i va dir;

- Tranquil·la, no et preocupis Clara, ja m'hi poso jo el primer. -i va avançar fins quedar davant meu.

Quin detall, vaig pensar jo, i li vaig donar les gràcies, seguides per un somriure sincer que ell ràpidament em tornà. I així estàvem, en un pis il·luminat per llanternes i un darrere l'altre.

Vam començar a investigar, i vam veure clarament que allò havia sigut un casa, però encara no sabíem de quina època. Vam poder observar el que semblava ser una habitació de nens, ho vam suposar per la paret desgastada que encara tenia pigments de la pintura i per els que semblaven ser blocs de dibuix, plens de pols i brutícia que vam trobar a l'aixecar un moble. En aquests, encara s'hi podien veure dibuixos, però estaven molt desgastats. Com que em sentia encuriosida pels dibuixos, vaig agafar un dels blocs i me'l vaig posar a la motxilla.

De repent, ens vam aturar tots davant d'una porta tancada, una porta diferent a totes les altres, aquesta semblava molt més nova i era més dura que les altres. Aquella porta tenia un pany diferent al de les altres i el material havia canviat, aquella no era de fusta antiga sinó que era també de fusta, però molt més dura i més nova. La vam intentar obrir, però no vam poder, ja que estava tancada amb clau, una clau que no teníem. Vam començar a parlar sobre el que havíem de fer, jo els deia que potser era millor no obrir-la, però ells tres volien saber que si amagava darrere d'aquella porta, i al final, vaig acabar cedint, com no, no anaven a canviar d'idea, la curiositat els envaïa.

El Pol, un noi amb moltes idees, va proposar d'obrir la porta amb un filferro, com a les pel·lícules, al principi, tots en vam riure de la seva idea, ens semblava totalment absurda, ja que creiem que això no funcionaria amb aquella porta tan vella. Però una vegada més, ens va sorprendre, va aconseguir obrir-la i ens va fer callar davant totes les burles que li havíem fet.

Va obrir la porta de bat a bat, i es veia que estava tot fosc, un altre cop. Vam enfocar amb les llanternes per a veure que hi havia, i en vam trobar unes escales, que portaven cap algun lloc, sota d'aquella planta. Començàvem a trobar-li sentit allò de dir-li mansió a aquell lloc. Llavors, vam començar a baixar aquelles escales, i el que ens vam trobar, va ser espectacular, mai havíem vist una cosa igual.

Era tot una habitació, plena de prestatgeries amb llibres, n'hi havia per comprar i per vendre, si que estava tot molt vellet, però l'escena aquella em va quedar gravada en la ment. Tota una habitació plena de llibres, qui ho havia de dir? Era el meu paradís, a mi que sempre m'ha agradat llegir. Segurament l'antic propietari va voler que aquesta habitació es conservés mínimament i que no acabés destrossada com les altres. Vam començar a investigar quin tipus de llibres hi havia, i era tot bastant antic. Totes les tapes estaven mig trencades però encara es podia llegir bé en les pàgines groguenques. Hi vam força estona i vam decidir emportar-nos aquells llibres cap a casa. Al principi el Pol no li va agradar trobar-nos amb llibres perquè ell volia trobar-se amb algun esperit o un túnel secret, però va acabar admirant tots aquells llibres i el valor que tenien.

Vam sortir de la casa, i vam procurar tancar bé la porta perquè ningú pogués fer una destrossa. A fora, hi havia la lluna que il·luminava el nostre camí, se'ns havia fet tard, va ser per això que vam anar tots directes cap a casa amb uns llibres que no sabíem ni de qui eren, ni de quan eren, ni d'on eren.

La tornada va ser tranquil·la, menys quan un nois amb moto, van començar a pujar el camí fent un soroll horrible. A sobre van riure's de nosaltres perquè ens vam espantar per el soroll dels motors.

Quins mal educats! -vam dir tots quan ja havien passat.

I després de tot aquell terrabastall vam continuar parlant tranquil·lament fins arribar a les nostres cases. M'esperava una bona estona d'investigació del bloc de dibuix i dels dos llibres que m'havien semblat més interessants.