Cruella

Quin fastic

Patates amb sucre, peixos de tot tipus i lo pitjor de tot, carn! Per tot arreu. Disecada, acabada de matar, crua, cremada... Hi havia de tot. Londres em repugnava tant.

Reconec que al principi em va semblar fascinant. Lo modada que anava la gent per anar a treballar o lo bé que quedaven tots aquells nens en uniforme escolar.

Tot i així, no compensava que la resta de la ciutat estiguès feta una merda. Sort que els autobusos eren hybrids, o això deïen.

El temps era horrorós. Feia fred i plovia sense parar. Desde la nostra arribada encara no havia vist el sol. Tots teniem la grip i pasavem dia nit al llit prenent sopa.

Ens va arribar una carta on deia que en dos dies ens enviaven un jet privat per assistir a una reunió amb la presidenta dels Estats Units i la reina d'Anglaterra. Que era un jet privat? Era un cotxe? Ho vam haber de buscar per allò que vosaltres dieu un "ordinador". Ens vam haber de llegir el manual per entendre com funcionava. Internet? Era impossible que totes les respostes a les nostres preguntes estiguesin ficades en una màquina d'escriure.

Alfinal li vam acabar donant una oportunitat però el resultat no ens va sorpendre gaire. Li haviem donat tants cops a tot que s'havia trencat la pantalla i el teclat havia deixat de funcionar.

Tornava a ser fosc i tots estavem cansats. Els dies eren més curts que un episodi de dibuixos animats.

Vam prepara les poques coses que teniem per el nostre viatge.

Abans de marxar a dormir vaig surtir de l'habitació i vaig preguntar a un guardia que era un jet privat. Es va passar 5 minuts rient i després em va dir: " alguna vegada has vist un ocell de metall?". Vaig marxar a dormir amb aquelles paraules al cap.