Cruella

Entre línies

Feia dos mesos desde que vam haver de marxar de Cruella i cada dia ens feiem més a la idea de que tot el que haviem aprés era de poca utilitat a la resta del món.

No sabiem que existia més d'un color de pell, o més d'una religió o, el que era més impactant, no tots eren iguals. Existia la diferència.

A Cruella erem tots de pell blanca tirant a morena. Això era degut a les hores que ens pasavem al sol fent esport o treballant. No hi havia ningú diferent.

Faltaven 30 minuts per aterrar als Estats Units i tots estaven desesperats per baixar de aquella capsa metàlica que ens havia torturat durant tot el viatge. Ja podriem haver anat en vaixell que almenys és més comode.

Els més petits estaven morts de ganes de poder conèixer al president i de poder veure la ciutat de Washington. Els més grans encanvi, no estavem tan ilusionats com ells. Tots estavem d'accord en que la carta que ens havien enviat amagava alguna cosa. Es clar, també podien ser imaginacions nostres, portavem dies sense dormir bé ja que trobavem a faltar les nostres families. Tot i així, no vam descartar la possibilitat de que alguna cosa en aquesta visita podria anar malament.

Vaig dormir els 30 minuts restants de viatge. No volia quedarme dormida a la reunió i tampoc sabia quan de temps passaria fins que tornés a tenir la oportunitat de dormir.

Tot i així, vaig estar atenta per si passava alguna cosa. Després de tot, amb el canvi d'horari, aquí encara era el matí. Això volia dir que  encara quedava dia per veure.