NIX
Una remor de sirenes em va fer accelerar el pas, ara quasi estava esprintant.
Quan acabes de robar un collaret de perles i un anell d’or amb un diamant incrustat (tots dos d’un alt valor), i sents sirenes, el més normal és que t’espantis. Calculava que em devien quedar uns quinze minuts de carrera fins arribar a casa meva. Us posaré una mica al dia. Tinc catorze anys, el meu nom és Nix, sí, és un nom un pèl estrany per a la gent del passat, però en el present (vostre futur), és la mar de normal, com David o com qualsevol dels vostres noms comuns. Posats a presentar, us puc dir que tinc una estatura mitjana, cabell castany, ulls marrons, i normalment estic brut… com podeu veure res d’especial, sóc normal i pobre.
Mireu, no és el primer cop que robo ni l’últim, les coses han canviat molt. Ara o ets dels que tenen molts cèntims o ets dels que, com jo, si en veu té sort. Jo, la meva família i molta més gent, està en aquest sector. Oi que els prehistòrics caçaven per sobreviure? Dons a l’any 2062 robo perquè sobrevisquem tots, jo, la meva germana petita, els meus pares i un parell d’amics.
L’institut, bah… passo, no tinc ni temps ni diners. Diuen que és molt pràctic però no m’ho puc permetre.
Ja sóc davant de casa meva, però alguna cosa no va bé. El tauló que fa de fusta està al terra. Corro cap a l’entrada. I em trobo al davant amb un desordre total, tot tirat pel terra, plats trencats (dels pocs que tenim), tot mogut, com si allà s’hi hagués produït una discussió violenta. A dins de la única sala que forma la casa no hi ha ningú.
Tenia com un nus a la panxa, unes ganes de plorar increïbles, però no tenia temps per tonteries, els havia de buscar.
Vaig passar-me la resta del dia buscant-los, a 7 quilòmetres a la rodona, però res, ningú els havia reconegut quan els hi havia ensenyat la foto.
Vaig tornar cap a casa caminant, trist i mirant-me la foto de la família, la única que teníem, la meva mare amb uns ulls tristos però un somriure constant a la cara, com sempre. Era baixeta i cuinava molt bé, feia que les patates bullides semblessin un caviar dels més cars. El cabell castany li queia per l’esquena i els ulls, foscos com la nit, però amb gens de malícia.
El meu pare també tan alegre, ell s’encarregava de aconseguir la llenya, clandestinament, és clar, ara tots els boscos tenien propietari, eren intocables, encara que el propietari el tingués de decoració.
I la meva germana petita, què tenia, vuit anys? Era tan innocent, com podia ser que ara hagués desaparegut…
Mentres aquests pensaments em passaven pel cap se’m va caure una llàgrima, això no podia ser… era massa dolent per ser veritat.
Però vaig haver de tenir una mica de sang freda i pensar en solucions, fets, no paraules.
Em coneixia la ciutat de dalt a baix. Ja està, havia pres la decisió:
Els havia de trobar.
