Vaig entrar a casa dels Antequera d’una revolada. Em vaig quedar estorat. Estaven tots asseguts a taula i menjant llaunes de sardina.
- Però...Però que significa això!?
- Ai fill – va començar la Maria- ho hem trobat al rebost....
Em mirava amb una cara una mica estúpida. La Maria no era molt bona eh... Em demana “molt amablement” que vagi al “mercat de la cantonada” i quan torno em mira amb una cara “una mica estúpida”. Ja no sabia com quedar-me. Els hi vaig explicar els successos fins al final.
- Bé, el millor que pots fer ara és no deixar-te veure durant un temps, quedat a casa. – Va aconsellar-me el senyor Antequera.
Tot seguit es van sentir tres trucs a la porta i es va fer un silenci dels que et fa por de ser l’únic que respira. Els trucs es van repetir per segona vegada i aleshores, de sobte, tothom es va activar, els nens a jugar entre ells, la senyora Antequera a rentar els plats...
- Passa a dins – va xiuxiuejar-me el senyor Antequera senyalant-me una trapa de sota l’estora.
Vaig afanyar-me a obrir la trapa i a passar cap dins. Un cop tancada tot era fosc, excepte algunes escletxes del parquet de la casa.
Al cap d’uns segons, el senyor Antequera va obrir la porta i va saludar com si aquell fos un dia normal, després d’un dinar normal, sense cap convidat fugitiu.
- Agents de l’Estat Major, sóc en Robin i el meu company Bob. – Va dir l’home que moments abans m’havia apuntat i disparat amb un revòlver.
M’hi jugaria el que fos a que els seus noms eren falsos... Bàsicament que són noms molt antics per a ser d’aquesta època... són més aviat noms dels 80... 90... I no descomptem la mena de gent que són aquests de l’Estat Major.
- I dons? Que us ha portat a aquest indret? – Va dir aixecant una sella... Un vell truc, sempre li funcionava, posava cara entre de burla i d’interès, difícil combinació, però li sortia molt bé.
- Em sembla que ho saps prou bé...
- Perdoni?
- Sí Ramon Antequera, crec que et sona un noiet brut, d’ulls marrons... Sí.
- Sento decebre’l però cerc que no parla amb la persona adequada.
Jo observava per una escletxa que em permetia poder veure l’escena amb claredat. L’home que es feia dir Robin va treure de sota l’americana una navalla de 8 polsades feta d’ivori, la hi va clavar al costat del senyor Antequera, que no va fer ni un sol crit, ni una queixa...
- Recorda’t de nosaltres, ens tornaràs a veure.
I dit això va abandonar la casa tancant la porta suaument.
Després d’això, tothom es va esperar uns minuts, el senyor Antequera va seure a una cadira a descansar; mai l’havia vist amb una cara tan espantadissa. Suposo que no era estrany, ja que ell era cap d’una família i acabava de viure una amenaça. Com us quedaríeu vosaltres? Imagineu vos que us acaben de clavar una bona navalla i us han amenaçat de persecució, o com a mínim, de un retrobament.
Al cap d’uns cinc minuts, que vam pensar que eren els necessaris per a assegurar que havien marxat, la Maria em va obrir la trapa per a què sortís. Ningú parlava, però tots analitzàvem els fets. En Ramon em va començar a dir, no gaire convençut de si feia bé, o potser tenia por de dir-m’ho, però em comentava que segurament no era bo que em quedés allà, que no volien problemes. Crec que ho vaig entendre, tot i que en el fons, sabia que en part els odiava. Per què no em podien acollir? Per què no era dels seus? No, no podia parlar així. No tenia raó. Ells eren una família més o menys legal, humil i sense ganes de brega. Vaig dir-li al senyor Antequera que ho entenia, i que no es preocupés.
Així que ja em teniu marxant d’aquella casa amb uns bojos perseguint-me.
