Els Antequera em convidaren a passar la resta del dia amb ells... Una molt bona oferta... Estava rebentat despès d’una mala nit i de tantes emocions en tan poc temps. A més a més necessitava reflexionar sobre quin seria el següent pas.
El dia a casa el Antequera era entretingut. Vam estar documentant-nos: jo ajudava; anava amb en Ramon a visitar gent que no havia vist en la meva vida; Respecte als nens i la Maria, es quedaven a casa fent les seves coses.
Cap al mig dia vam ser a casa, preparats per dinar. Però faltava el plat principal: llauna de sardines. Jo, estava que no em podia aguantar dret d’anar amb el senyor Antequera escoltant males notícies: assassinats, més desaparicions (sense més detalls dels que ja sabíem), etc Però el que em feu explotar va ser quan la senyora Antequera em va demanar “molt amablement” si podia anar al supermercat de la cantonada. És clar, què volíeu que digués? No podia negar-m’hi. Dons ja em veieu a mi caminant un bon quart d’hora cap al “supermercat de la cantonada”.
L’edifici era depriment... es notava a quin barri pertanyia. Era quadrat i s’hi podien veure les capes de pintura que s’hi havien fet anys enrere. La porta era corredissa, però no mecànica. L’establiment per a dins no variava, estanteries torçades degut al desnivell del terra. Els aliments estaven mal posats a les estanteries, i només hi havia un dependent alt, prim i de cara xuclada... jove...
Vaig agafar les sardines i les vaig pagar amb el diners que m’havien proporcionat els Antequera. A fora vaig sortir caminant, per què córrer? Molt senzill, no me’n havia adonat però un Opel negre massa modern per a ser d’allà, em seguia a un ritme lent. Anava accelerant fins que: se’m va tirar a sobre com una mala bèstia. Com podeu suposar, els carrers del barri no tenien cotxes en quantitat, dons és això, ningú al carrer, cap testimoni... res.
Vaig saltar a un costat i per poc no la dinyo. Totes les llaunes al terra, i el cotxe creuat a la carretera. En sortiren dos homes amb americana negre que no vaig identificar, alts i musculosos. El primer era calb, amb una mandíbula enorme i unes faccions poc agradables. L’altre era un pèl més xic ( no el considereu petitó) amb uns cabells tan negres que un podia dubtar de si eren naturals. Un excés de gomina feia que brillessin amb la llum del Sol.
Jo era tombat al terra, indefens, mentres que ells eren uns rinoceronts i per acabar-ho d’adobar l’engominat treié un petit revòlver de la butxaca de l’americana.
Perfecte, ara mort... Tampoc és que m’esperés una vida molt llarga... però això... per favor... No es podia acabar així... Però com sempre dic (no ho dic mai) tot té solució. Vaig aixecar-me i vaig arrencar a córrer, de les coses que millor sabia fer. Els homes, sobresaltats per la meva reacció, vas quedar-se parats un moment, res, cosa de segons, però em va salvar la vida. Ja era a suficient distància com perquè l’home del revòlver fallés el tret que em tirà. He d’admetre que sí, em vaig espantar... jo no sóc com James bon o Philip Marlowe, que no s’espanten amb els trets... que és cosa del seu ofici...
Una segona bala em va rascar el braç, feia mal, però no entrava dolor en el meu cap, en un moment com aquell. Els homes havien començat una inútil persecució. Ja ni els veia, havia corregut tan ràpid com havia pogut. Tenia una qüestió en ment... Per què no em perseguien amb el cotxe... estaven massa confiats amb la seva gran velocitat? Ha! No, segurament eren idiotes com els rinoceronts.
Crec que seria millor que us ho rellegissiu des del principi... no és molt... però fa molt temps que no pujo capítols. De totes manere sento no haber pujat res en tant de temps, però he tingut molta feina i falta de dedicació ;P (si que m'enrrollo...)
