Després de passar la nit més incòmoda de la meva vida, em vaig mobilitzar. En el meu insomni ja havia estat pensant per on començar. Sospesant les opcions, tenia claríssim que el primer pas seria anar a casa dels Antequera. Eren una família legal, els pocs diners que tenien els guanyaven fent paper per a un petit diari del barri, L’Espant. Si, un nom pessimista, però és que avui dia, totes les noticies són horribles.
La cosa hauria sigut més fàcil anant a comissaria, però és que com podeu suposar no em puc presentar dient: “he perdut la família, han desaparegut!”
Impossible, primer s’hi haurien d’haver interessat, a qui li importa una família morta de gana que desapareix? A més a més, no tenia cap garantia de que ningú em reconeixeria després del triomf d’ahir a la joieria. La conclusió era clara, la pasma descartada.
Vaig enterrar el collar i l’anell al terra de casa meva, vaig tallar-me els cabells amb la meva navalla - un regal del meu pare – perquè així fos més difícil de reconèixer.
Amb la feina enllestida em vaig dirigir a casa dels Antequera, a vint minuts caminant.
- Que hi ha algú? – Vaig cridar després de trucar.
Es van sentir corredisses i de cop i volta la porta es va obrir. Davant meu vaig trobar me amb el fill gran dels Antequera, en Jin. Tenia uns 8 anys. Anava molt ben pentinat, tot i ser pobres els Antequera tenien per anar pentinats com un ritual, una obsessió, no es podia anar despentinat a la seva família.
- Hola general. – Va fer el nen en posició de firmes.
Això de general ve de un joc al que sempre jugàvem en el que jo era el general etc... fa temps que l’havia avorrit, però aquest nen continuava seguint la corrent.
- Soldat! M’agradaria veure als seus superiors! És una ordre! – Vaig cridar en to autoritari.
- És clar, passi passi...
La porta s’obrí amb un grinyol, sí ho he d’admetre, eren més “rics” que nosaltres, però eren pobres.
Vaig entrar i vaig travessar el llarg passadís que connectava a una sala força gran. Estava poc decorada, parets blanques, escrostonades per la humitat, al mig de la sala, sobre d’una catifa marronosa amb unes sinalefes més marronoses encara, hi havia una taula. Hi havia pocs mobles, un armari, una tauleta amb una màquina d’escriure vella i una bombeta que il·luminava la habitació. Si si, ho sé, tot això sembla vell, i és que ho és, en realitat la gent rica no va ni amb màquines d’escriure ni amb parets escrostonades, però com ja he dit, aquí la pela no sobra.
- Eeeeeiiii!!! Hola Nix!!!! – Em va cridar la dona del senyor Antequera, la Maria.
Estaven esmorzant, hi eren tots, el senyor Antequera – en Ramón – La seva dona i els seus tres fills, en Jin, en Frix i en Néston.
- Hola família! Com va?
- Molt bé, no ens queixem... Vols seure, deus tenir gana. – Va dir la amable senyora Antequera.
- Sí gràcies, – Vaig seure i vaig agafar una llesca de pa. – escolteu, us he vingut a parlar de un tema seriós.
- Venint de tu no deu ser res més enllà de que necessites que t’amaguem un parell de dies, què has fet ja?- Em va dir en to amigable el senyor Antequera.
- No, no, res d’això. És una cosa més seria:
Ahir al migdia, vaig tornar a casa després de guanyar me la vida. Un cop a casa, em vaig trobar amb una batalla campal, tot desordenat, com si hi hagués hagut una baralla, i el més greu és que no hi havia ningú...
Sí, els vaig buscar, la resta del dia fins tard, però ningú els havia reconegut...
Només de pensar-hi em fan venir esgarrifances. He vingut aquí per saber si em podeu donar alguna pista.
Només de tornar-hi a pensar vaig tornar a tenir aquelles ganes boges de plorar...
- Nix, això és molt seriós, – Va començar en Ramón – tinc informació, bastant fiable, però no és segur que sigui el teu cas.
- Digues, qualsevol cosa em servirà.
- Dons... Mira, nosaltres som... com se’n diria... periodistes..., suposo, la qüestió és que quan buscàvem notícies per a L’Espant, hem trobat una que et pot interessar, encara no la he publicat, crec que val la pena saber-ne més coses... Es diu... i de fonts molt fiables, que els de l’estat major, estan sent més estrictes que mai a la hora de vigilar il·legalitats, ja hem sabut de més de cinc famílies, sis amb la teva, que han desaparegut així, de sobte. Desapareixen tota sencera, nens i tot i no se’n torna a saber més. Alguns veïns han declarat, i molts han coincidit en una cosa, tots, abans de que la família desaparegués, han vist aparcar davant de casa seva un camió negre.
Continuo pujant capítols? Si us agrada mínimament (no cal que sigui un super llibre XD) aviseu-me. Si algú arriba a llegir fins aquí: Gràcies :)
