Cartes Cremades

La Sentència /2/

- Espera espera espera, que sóc adoptada?! Pero tu quan cullons pensaves dir-m'ho?! Quan estigués ja morta?!

-Júlia carinyo, calma't una mica, tot és més difícil del que et penses. Si no t'ho hem dit és perquè creiem que encara no estàs preparada per sentir tota la teva història.

- Ah si? Doncs comença ARA!

Va començar a haver-hi molta tensió a l'ambient, jo només volia marxar d'allà i no escoltar absolutament res de res. Tenia la sensació que tot eren mentides, mentides amagades i veritats disfressades. Sense adonar-me'n estava tremolant i em queien llàgrimes del ulls, ràbia suposo, perque no sentia gens de tristesa.

- Doctor, millor venim un altre dia a parlar-ho tot amb calma, Júlia millor t'ho explico a casa.

- Sí sí, millor veniu un altre dia.

****
Una vegada arribar a casa, vaig pujar les escales i vaig anar directe a la meva habitació, no la volia veure a ella, ni a ella ni a ningú. Però obviament em va seguir per explicar-m'ho tot.

Vaig entrar i vaig seure sobre el llit, la meva mare va entrar darrere meu amb un sobre groc bastant doble i va seure a la cadira davant meu, amb el sobre a la falda.

- Bé Júlia... no volia que te n'assabentessis d'aquesta manera... per on vols començar?

- Per el principi estaria bé, no creus? -li vaig parlar de la manera més freda que podia.

- Doncs bé... el que t'ha dit el doctor és verídic, vas nèixer amb un cànçer i et van congelar fins que trobessin un donant per a tu. La teva mare biològica va oferir donar el seu pulmó per salvar-te, es deia Miriam.  Després de la teva recuperació, el teu pare biològic et tenia rencor pel fet de que la teva mare donés la seva vida per a tu, i sense poder superar la seva mort es va suïcidar d'un tret al cap. A tu et va tancar a casa i no va ser fins uns dies més tard que et van trobar al teu llit plorant i desnutrida, es veu que una veïna va trucar per una molt mala olor i perque no parava de sentir els teus plors.

Va fer una pausa d'uns quants segons, però a mi se'm va fer eterns.

- Et van posar en un orfanat després que els serveis socials es fecin càrrec de tu i als 9 anys et vam adoptar.

Després d'això em va allargar el sobre i se'n va anar. Dins d'aquest sobre tenia tot el meu historial mèdic i la fitxa dels meus pares.

***
- I així, va ser com em vaig enterar de tot- ho vaig dir de manera realment molt natural i indiferent- al principi no em vaig parlar amb els meus pares però després no vaig ser tant tossuda i els vaig perdonar, si no fos per ells potser encara estaria a l'orfanat o morta.

- Ai Júlia no diguis això! I per cert, estic enfadat amb tu, no m'ho has explicat fins ara! Després d'un mes!

- Calla anda, que no és res important.

I abans que em pogués fer una clatellada, el professor va entrar dins l'aula.

- Júlia i Arnau, vosaltres dos separats.