RELATS MUSICALS i altres històries

I. El camí més amarg

Obro la maleta lentament i em quedo pensativa. Exactament què vull prendre? tants records en una casa que se'm feia massa difícil escollir què volia emportar-me. Vaig posar alguna camiseta, menjar, aigua i fotos. Vaig pensar que era bona idea prendre fotos de la meva família, per recordar quan vivia amb ells. Els trobo a faltar, ara és impossible saber si estan bé o si els soldats ja els han agafat. De sobte, sento molta angoixa pel fet de no saber si em poden recordar i decideixo posar les fotografies dins la maleta.

En aquell moment, trobo un dibuix d'un alumne que tenia, és llavors quan començo a pensar amb els meus alumnes, tan petits i han de viure tot això, com deu estar la Halima? La millor alumna en matemàtiques, i la Rkia? sempre tan riallera, i el Salaly? amb els seus dibuixos que no semblaven fets per algú tan petit, agafo el dibuix d'un port i un sol ixent que havia fet en Salaly i el guardo a la maleta, em feia recordar els moments màgics que havia viscut fent de mestra a l'escola de la ciutat.

S'obren les portes del gran camió, hi ha molta gent, mares amb els seus fills, nens sols, adolescents aterrats... Hi ha un ambient fred, noto que tots tenim molta por, som conscients del llarg camí que ens queda fins arribar a Europa. M'assec en un petit espai tot recolzant l'esquena en la porta del camió. Durant tot el trajecte escolto gent plorar, gent desesperada, aterrada. Com havíem arribat fins aquí? Perquè nosaltres, què havíem fet? No podia ser tot com abans, veure la felicitat pels carrers i pels pobles? No podia tornar la tranquilitat en tots nosaltres? Una llàgrima recorre la meva galta, aixeco el cap i mentre miro la gent asseguda, reconeixo una cara familiar: en Salaly.