RELATS MUSICALS i altres històries

I. Allà fora

Portem no sé quants dies aquí dins, he perdut la noció del temps, i s'estan acabant les provisions. Des de que va començar la guerra que no puc deixar de pensar en les bombes, aquell soroll infernal que emeten quan cauen. Estic segura que a tots els que estem en aquest refugi, mai oblidarem aquest soroll, les alarmes, les bombes, els crits i els plors de desesperació, en una sola paraula, terrible.

En aquest refugi hi ha tota la meva família més veïns nostres, però cada vegada som menys gent, hi ha gent desapareguda i gent morta. De la meva família, ha mort el meu cosí, un dia mentre corríem tots per vindre al refugi, venint cap aquí, va explotar una bomba al seu costat... És molt pitjor del que us pugeu imaginar, aquesta situació no la desitjo a ningú, ningú hauria d'estar o d'haver estat en una guerra.

Només tinc dos vies per fugir de la realitat; escriure i escoltar a l'avi tocar el clarinet. Ell fa molt anys que sap tocar-lo, i el toca com els àngels. Et transporta. Quasi sempre que el toca, li demano que me n'ensenyi, i per això sé tocar mes o menys el clarinet, però mai arribaré a tocar-lo com ell. Quan vam venir aquí al refugi, només podíem portar dos objectes de valor, i ell com a primera opció, va agafar el clarinet, ell sempre m'ha dit que és com el seu millor amic. Quan tot era normal, i anava a casa seva, ens passàvem les tardes fent música, i de tan en quan, ell m'explicava anècdotes gracioses de quan ell estudiava al conservatori de la ciutat.

Em desperto d'aquests pensaments, la causa és més aviat terrible, una bomba a caigut molt a prop nostre i ha fet que ens quedéssim sense llum. Tinc la por dins meu les 24 hores del dia, poques vegades puc deixar de pensar ens les bombes i en la nostra mort, tinc por. Es senten grits de gent afectada per la bomba, creiem que la pròxima que caigui, caurà sobre nostre. Ens sentim mitjanament tranquils quan sentim de lluny la bomba que cau. Volem que la guerra acabi ja, sabem que si sortim vius, haurem de patir molts anys de fam per poder recuperar el nostre antic estil de vida.

Quan sento que les bombes s'allunyen , em submergeixo en els meus pensaments altre cop, però aquesta vegada, imagino la meva vida d'abans, l'enyorança de la meva vida normal, la necessitat de refer la meva nostra família, el nostre poble, el nostre país...