Ens trobem a la Lluna

Lluna plena

De cop la porta es va obrir i va entrar el meu pare.

-Nenes, el sopar ja és a taula -Ens vam aixecar i vam baixar cap al menjador.

Els meus pares es van passar tot el sopar callats, estaven molt estranys. Se'ls veia feliços però preocupats, volien parlar però no sabien per on començar.

-Què passa mama, papa? -Em començava a preocupar també. L'Eva i jo ens vam mirar.

-Bé, doncs filla... Que el teu pare ha trobat una nova feina -respongué ma mare.

El meu pare feia un temps que havia perdut la feina, abans treballava de professor de literatura en un institut públic, però van haver de reduir el professorat per falta de diners i el van acomiadar.

-Ah sí? Que bé, felicitats! -L'Eva els dedicà un somriure, però de seguida se li va esfumar quan va veure les expressions d'ells. A mi em va passar el mateix.

-Quin és el problema? -No entenia per què estaven tan neguitosos, em posaven nerviosa.

-La feina està molt bé, seré professor de literatura anglesa. El problema és que... és a Florència -Aquestes darreres paraules pronunciades pel meu pare van fer que el món se'm caigués a sobre. A Florència? És que no hi havia cap institut de Londres que necessités un professor?-. Ja ho sé, és molt lluny, però la teva mare i jo portàvem temps plantejant-nos tornar a Florència.

El meu pare era italià i havia conegut la meva mare a Florència. Sabia que havien viscut un temps allà abans de tenir-me. Però Florència no era casa meva, casa meva estava aquí.

-Així podràs tornar a veure els teus tiets -continuà ma mare-. Fa molt temps que no els veiem i... Clare!

Ja havia escoltat prou, no podia més. Vaig obrir la porta de casa i vaig sortir corrent. No podia creure'm que em fessin això. Aquí era casa nostra, hi havíem viscut molts moments... Però sobretot, aquí hi havia l'Eva. No podíem marxar, ara no, no ens podien separar com si res.

Vaig arribar al Hyde Park. Estava sola i ja era fosc, però m'era igual. Arrencant amb les mans la gespa humida em vaig quedar observant la Lluna. Era plena.

-Clare, no ploris -No era conscient que estava plorant. L'Eva m'agafà la cara amb les seves mans, m'eixugà les llàgrimes que em queien galtes avall i m'obligà a mirar-la als ulls.

No vaig poder més. La vaig abraçar i ella em va abraçar fort a mi.

-No et vull perdre, Eva -vaig aconsegueix dir-li entre sanglots.

-Jo tampoc a tu -va respondre'm.

Vam quedar-nos una llarga estona abraçades. No volíem separar-nos. Mica a mica els meus plors van anar cessant i vam estirar-nos a la gespa per observar altra cop la Lluna, com anys enrere havíem fet per primera vegada.

-Mira, la Lluna i la Terra sempre estan separades, malgrat això continuen juntes -em digué.

-És cert. I nosaltres també continuarem juntes -Totes dues vam somriure.