Ens trobem a la Lluna

Quart minvant

Ara ja deuen haver passat uns 40 anys des que vaig marxar. Els meus pares i jo ens vam instal·lar a Florència. Vaig passar molt temps sola, trobava a faltar l'Eva. Però sempre que podíem ens enviàvem cartes i al cap de ben poc mirar la bústia per trobar una carta seva es va convertir en el millor moment del dia. Escriure-li era com parlar amb ella i feia que no la trobés tant a faltar. Així vaig descobrir que m'agradava escriure.

El temps va anar passant i amb ell vam anar creixent. Ja no érem dues nenes que jugaven a ser astronautes i pilotaven coets espacials, ara érem dues dones. L'Eva es va dedicar a la música i es va casar amb el guitarrista d'un dels seus grups. Van tenir un nen i una nena, en Linus i la Lea. Aquests també van tenir els seus fills, així que ara l'Eva és àvia, igual que jo. Pel que fa a mi, vaig conèixer a en Tom, que treballava amb mi a l'editorial, i vam tenir dues nenes, la Marion i la Blue. Ara passem tot el dia amb els seus fills, els nostres néts, portant-los a jugar a la placeta de davant casa seva i llegint-los contes abans d'anar a dormir.

-Bona nit, bonics -els dic. Els faig un petó al front a cada un i torno a la sala d'estar, on m'espera en Tom.

-Clare, acaba de trucar en Linus, el fill de l'Eva. Vol parlar amb tu -M'allarga el telèfon.

Fa molt temps que no tinc cap notícia de l'Eva. Un dia vaig deixar de rebre cartes seves, vaig pensar que potser finalment sí que ens havíem separat. Algun dia havia de passar, em deia a mi mateixa. Però ara...

Agafo el telèfon i despenjo.

-Hola Linus, sóc la Clare. Què passa? -M'allunyo cap al jardí i observo la Lluna-. Com està, l'Eva?

-Doncs... No em vull allargar massa, així que t'ho diré ràpid -La seva veu tremola, agafa aire i ho deixa anar-. L'Eva té Alzheimer.