No ho recordo pas, però em contaren que aquell fou un dia de tempesta. Les petites gotes xocaven contra els vidres del cotxe, rabiüdes. El vent bufava feroçment en direcció contrària al vehicle, que, quasi a la velocitat de la llum, es dirigia cap a l'hospital.
Passada mitja hora ja hi havien arribat. Aparcaren el cotxe i, protegits amb un paraigües, home i dona caminaren de pressa cap a l'interior de l'edifici.
Aquell dia vaig néixer jo, un dia plujós de tardor de fa molts, molts anys. Imitant la tempesta, el primer que vaig fer fou plorar. Plorava i cridava, fins que uns braços delicats m'abraçaren amorosament.
-Petitona meva -xiuxiuejà ella. Els ulls blaus clar de la meva mare em calmaren al moment i me'ls vaig quedar mirant fins adormir-me als seus braços-. Dorm, bonica, dorm.
-Té els ulls iguals que tu, Sarah -El meu pare, en Paul, ens mirava a les dues somrient, ella es va girar cap a ell i el va correspondre amb un altre somriure-. Com es dirà?
Encara no havien decidit el meu nom, n'havien pensat alguns però no havien sabut triar-ne un, així que ho havien deixat per quan arribés el moment en que la seva filla nasqués. I el moment ja havia arribat.
-Què et sembla Clare? -respongué ella-. Clare, pels seus cabells rossos, pels seus ulls blaus clar i per la brillantor que té en ells.
-Clare, és perfecte.
KAMU SEDANG MEMBACA
Ens trobem a la Lluna
Cerita PendekTots hem tingut alguna vegada una gran amistat. Tots hem somiat alguna vegada que la nostra amistat no s'acabaria mai. Tots hem tingut por alguna vegada de que sí es pogués acabar. Tots hem promès alguna vegada que si ens separàvem ens tornaríem...
