Ens trobem a la Lluna

Avui és un dia de tempesta. Les petites gotes xoquen contra els vidres de l'avió, rabiüdes. El vent bufa feroçment en direcció contrària al vehicle, que, quasi a la velocitat de la llum, es dirigeix cap a Londres.

Passades dues hores i mitja ja hi he arribat. Surto corrent de l'avió i demano un taxi, deu minuts després ja sóc davant del portal. Toco el timbre i la Lea, l'altra filla de l'Eva, m'obra.

-Hola, passa. La mare és a dalt -Formo un petit somriure d'agraïment, entro a la casa i pujo les escales.

De seguida la veig. Asseguda en un balancí, l'Eva mira per la finestra. Pensaria que està observant la Lluna si no fos per la seva mirada perduda. No la reconec, ha canviat molt. Està prima, la seva pell, arrugada i blanca, els cabells blancs li cauen per darrere les espatlles, despentinats. Però, sobretot, no somriu. Abans sempre ho feia.

-Eva -Ella no es gira. Em quedo al seu costat, mirant-la, muda-. Eva, sóc la Clare, la teva amiga, que te'n recordes de mi?

Silenci. L'única resposta que obtinc és silenci. I és normal, ella ja no em recorda, ja no ens recorda, no ho farà mai més. L'Eva s'ha perdut. Em trenco i començo a plorar.

De cop, però, sento una melodia. A baix deuen haver engegat el televisor. I la cançó que sona,... Moon River. Moon River, la cançó que l'Eva escoltava de petita, la cançó que un cop vam cantar les dues juntes.

I, llavors, l'Eva em mira.

-Ens trobem a la Lluna, doncs? -L'Eva m'ofereix la seva mà, l'ajunto amb la meva, com temps enrere havíem fet. Somric.

-Ens trobem a la Lluna.