Un viatge inesperat (Català)

Capítol 1: La notícia

La veritat és que era una novel·la molt interessant, una novel·la policíaca amb els seus crims, víctimes, mares preocupades, i aquestes coses que tenen les novel·les de policies, sempre m'havia agradat perquè parlava de Mallorca, el lloc on he viscut des que vaig néixer. Aquest va ser l'últim fragment que vaig llegir perquè el sol ja començava a picar. Quan em vaig donar la volta cara munt perquè l'esquena ja la tenia torrada em va semblar veure una dona desesperada buscant algú, estava tan lluny que no la vaig poder identificar, al cap de 10 minuts vaig sentir cridar el meu nom, Joan, em vaig adonar que era la meva mare, així que em vaig aixecar d'un bot i em vaig dirigir cap a ella:

Mare: T'enrecordes que el pare havia anat a Barcelona a fer un treball?

Joan: Sí, mare.

Mare: M'han trucat de l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona i m'ha dit que tenen un home que es diu Jaume.

Joan: Què li ha passat?

Mare: Es veu que ha tingut un accident de cotxe, va anar una ambulància a buscar-lo però es van trobar el cotxe destrossat i ell, ferit greument.

Joan: (mig plorant vaig dir) Mare hem d'anar a Barcelona ràpid, agafem l'avió!!

Mare: Fill no podem anar amb avió, hauries de saber que tinc acrofòbia.

Joan: Hem de pensar en una solució per arribar com més aviat millor. Mare, i si anem en vaixell?

Mare: Bona solució, però trigarem molta estona fins a arribar-hi, crec que són unes 8 hores!!!

Joan: No passa res, el que és important és que estarem allà amb ell i li podrem fer companyia, corre busca dos bitllets pel vaixell de Palma a Barcelona.

Seguidament vaig recollir la tovallola i vam marxar corrents, mentre conduïa cap a casa a deixar les coses i preparar la maleta, la mare va trobar dos bitllets pel proper vaixell. Tot i que només eren d'anada els vam comprar. L'endemà a la matinada, a les 6:30 h, ja érem al vaixell amb el cotxe aparcat dintre el Ferri. Vam pujar a dalt a la cabina, jo vaig preferir anar a un dels laterals on hi havia unes vistes molt boniques del mar, va ser a les set en punt quan el vaixell va iniciar el seu rumb cap a Barcelona.

Se suposava que havia de ser un viatge d'unes 8 hores, ben llargues, calmades i amb unes vistes espectaculars, però no va ser així, passada una mitja hora aproximadament es va posar un cel molt i molt negre, i van començar a caure unes gotes tan grans com avellanes, feien mal i tot si et queien al cap. Vaig entrar i em vaig asseure al costat de la finestra com a mi m'agradava, així podia veure aquell mar tan extens i aquelles gotes com relliscaven pel vidre. Al cap d'una estona ja estava avorrit de mirar per la finestra així que vaig treure el mòbil i em vaig posar a jugar, mirar l'Instagram per veure que s'explicava la gent, va ser l'hora més llarga de tota la meva vida. L'avorriment anava a més, el mòbil el tenia sense bateria així que ni música ni jocs ni res de res, els ulls se'm van començar a tancar i vaig lliurar-me al son, una "becaineta" faria passar més de pressa el temps. Vaig somiar que em despertava a una barqueta, una barqueta d'aquestes d'emergència que tenen els vaixells per si passava res, i en aquesta barqueta només hi era jo, sol enmig d'un mar extens sense cap illa al voltant, ni avions, ni vaixells, no hi havia res, sol, sol en aquella barqueta, aquella petita i atrotinada barqueta. En aquell somni de soledat, tenia una sensació de moviment limitat, vaig començar a remar, per veure si podia fer quelcom. Una llarga estona remant amb les mans, fins que em va semblar sentir una remor, no sabia ben bé que era, però es notava que hi havia quelcom, vaig seguir remant per saber que era, fins que em vaig apropar suficient per poder veure que era un saltant d'aigua al que m'aproximava a una velocitat considerable i no ho podia parar. Feia el possible per parar la barca, remava en direcció contrària, ho intentava tot, però era inútil no servia de res, pressentia que aquell era el meu final, sabia que res del que fes m'aturaria, i que fins aquí arribava la meva existència, el final del camí, la llum al final del túnel. M'aproximava, ja estava a punt de caure quan de sobte un soroll molt fort em va despertar, estava suat, i em va alleujar saber que tot allò havia sigut només un somni, però no era conscient del que em quedava per viure.