Un viatge inesperat (Català)

Capítol 3: Rescatats i condemnats

L'home que tenia al costat va veure una llum que s'acostava cap a nosaltres i va començar a cridar i fer senyals amb les mans, era un vaixell de pesca que ens venia a rescatar. Els hi vam preguntar d'on venien i ens van dir que del port de Barcelona, els hi vam explicar el que havia passat amb el nostre ferri i van ser molt amables de portar-nos a Barcelona. Al matí vam arribar a Barcelona i vam començar a caminar per anar a l'hospital però la mare es va començar a trobar malament, jo també estava una mica tocat, ja que feia un dia que no podíem beure aigua i començàvem a estar deshidratats, la mare estava molt greu perque havia estat exposada al sol durant molta estona per culpa d'aquella tribu i li va donar un cop de calor. Vaig treure el mòbil per trucar a una ambulància però a part que el tenia sense bateria des que es va enfonsar el ferri, jo també estava molt malament i no vaig poder trucar. Van venir dues persones, vaig poder veure que treien el mòbil i trucaven a l'ambulància. Al cap de 10 minuts la mare i jo estàvem envoltats de metges que ens pujaven a una camilla i ens posaven dins l'ambulància, vaig notar com el conductor apretava l'accelerador a fons, també vaig escoltar a dos metges comentar si arribaríem a l'hospital, ja no vaig escoltar res més perquè estava perdent la consciència. Quan em vaig despertar estava a l'hospital al costat de la mare i ens va venir a veure el pare. Era increïble, estava tota la família junta un altre cop, el pare ens va dir que el seu amic malgrat la gravetat de l'accident s'havia salvat, encara s'estava recuperant però ja estava estable i se'n sortiria d'aquesta.

Ens van dir que a casa bavéssim aigua durant els primers dies per hidratar-nos, i que descanséssim, i que després ja estarem com nous i podríem seguir la nostra vida.

Quan vam arribar a casa, no la recordava tan gran ni moderna, durant els primers dies vam fer cas a la doctora i vam descansar. Acabats aquests dies de descans a mi em van apuntar a l'institut i la mare es va buscar una feina temporal, mentre trobava una de definitiva. Tot anava perfecte, massa perfecte, hi havia alguna cosa que no em quadrava. Sempre m'havien passat coses a l'institut, o a la mare mai no li havia anat gaire bé la feina, en canvi ara anava tot perfecte, tot era una bassa d'oli, treia bones notes i no fallava res, i la mare ja no es queixava de la feina i el pare estava molt rialler, i el seu company ja havia tornat a la feina després de recuperar-se, era molt sospitós tot. Li vaig preguntar a la mare si notava res estrany, i com és normal em va dir que no, que tot anava molt bé i que era el somni de la seva vida, viure feliç amb la seva família i treballar del que a ella li agradava, però tot i així jo ho trobava tot molt estrany i no m'encaixava.

Era un dia de cada dia, tot anava perfecte com era normal des de que havíem arribat, però entre classe i classe vaig sentir un cop, i tot va tremolar, em vaig espantar com però ningú més ho va notar, només jo, i això em va espantar encara més. Poc després va tornar a tremolar tot de cop, i sentir-se sorolls com si fossin trons, però van parar durant el que quedava de dia. I en anar a dormir va ser el cop final, un soroll molt fort i un moviment que em va fer caure. I de cop, em vaig despertar, estava a l'estació per agafar el ferri. Vaig mirar a la mare i estava plorant, li vaig preguntar que passava i em va dir que el pare havia tingut un accident de cotxe, estava en un estat crític, i que el company amb el que anava havia mort en l'accident, que havia volgut agafar el primer transport que anés direcció a Barcelona però hi havia vaga de patrons de vaixell i no hi hauria cap fins d'aquí a unes setmanes, em vaig quedar en xoc, no s'havia com reaccionar. Havien passat massa coses mentre dormia, no m'ho acabava de creure, m'havia quedat impactat.

Han passat mesos des de l'ocorregut, el pare al final va morir a l'hospital, i no li vam poder dir adéu, la mare i jo ja no hem sigut els mateixos des de llavors. La mare havia caigut en depressió, això ja em va destrossar del tot. I crec que això no era el final de les nostres desgràcies.