Amor vs Distancia

Capítol IV- El viatge etern cap a la Molina

Finalment va arrivar la nit del dia 11 de juliol, l'han demà eren, ja, les colonies !!! Aviem sobreviscut tres timestres, 4 avaluacions, 10 mesos de terrible sufriment i estres de l'insti. Desprès d'aquest sufriment vaig haver d'aguantar mitj mes al casal de la meva escola. No vull semblar que em vaig la víctima però en el fons els adolescents també panquem (traballem) i molt.
Les noies i jo no varem dormir en quasi tota la nit, per lo nervioses que estavem esclar. Vam estar les quatre parlan per el WhatsApp (l'aplicació més estimada del planeta), fins a les 4 de la matinada, quan finalment vam decidir que haviem de dormir tant si com no per que si no l'han demà no ens aixecavem ni que ens tiresin un cobell de aigua freda!

L'han demà em vaig despertar, no, rectifico, no em vaig despertar em va despertar la millor persona que hi ha en el mon, la mes fantàstica, la més de tot positiu: me mare. Ma mare es diu Anna, té 45 anys, encara que no els aparenta, ella és molt simpàtica i generosa, es preocupa per les damès persones, sobretot amb les que estima més. Sempre és molt comprensiva amb mi, li puc explicar qualsevol cosa (i espero que et sentisis identificat perquè, de veritat que li recomano a tothom parlar de les seves coses més intimes amb la teva mare i ella que et sapiga escoltar). Bueno seguim amb lo que anavem, tornem en el dia 12 per les 8 del matí. Em va despertar i jo vaig anar al servei i desprès vaig baixar en el pis d'abaix que, allà, vaig comenzar a esmorzar una mica de cereals, dic una mica perquè jo tan dora no tenia gana. Els cereals els vaig acompanyar amb yogurt líquid, perquè no soporto a la llet, pensar que allò ha sortit de... Bueno deixem estar aquest tema. Em vaig llevr tant dora per acabar-ho de preparar tot i dutxar-me (trigo molt en dutxar-me, uns tres quarts d'hora en dutxar-me i, no em pregunteu com puc estar-hi tant, perquè no ho se ni jo).
Quan vaig acabar de esmorzar vaig mirar un moment el WhatsApp per veure si hi havien novetats de les noies i si ja s'havien despertat. Nomès ens haviem despertat la Natàlia i jo, la Laura estava dormint, cosa que m'extranya perquè la Laura es desperta molt d'hora sempre. I la Mar també estava dormint, cosa que no era cap tipus de novetat coneixent-la.
Seguidament vaig dirigir-me cap a la dutxa quan el meu germà i jo ens vem creuar
- No et trobarè a faltar quan tenvagis deu dies de colònies!- va dir el meu odiòs germa (en el fons, molt en el fons me'l estimo, però només una mica)
- Calla, si en el fons em trobaràs a faltar, cosa que jo no. -Vaig respondre
- En lloc de anar deu dies perquè no t'hi quedes?
- Perquè la mama em trobaria a faltar, si no fòs així m'hi quedaria a viure allà! - Vaig fer anant-me, i així es va acabar la nostre super conversa entre germans.
Vaig anar-me'n a la dutxa i afactivament m'hi vaig estar uns tres quarts d'hora aproximadament. Em vaig acabar desprertant del tot quan vaig posar la musica a tota pastilla (al màxim) va sonar la de "F*cking Perferct - P!nk". Que dir de aquesta canço simplement no hi han paraules per descriure-la i no, no és la meva canço preferida, per si us ho preguntaveu.
Quan me mare ja estava preparada per ajudar-me a fer-me la maleta (jo no sóc gens ordenada i sóc molt despistava així que, si puc triar, sempre li demano que m'ajudi).
Quan vem acavar de fer-ho tot, també després va venir el meu pare i jo vaig entrar en el seu cotxe. Anavem direcció casa de la meva àvia per part de pare. Varem parar a casa seva simplement per saludar, ella em va oferir un suc molt extrany (per no dir altres coses) era de platen, pera i maduixa o una convinació semblant. No em va agradar gens, no m'ho podia acavar però tampoc la podia llençar a devant seu perquè em sap greu. El que se'm va acudir en aquell moment va ser, mentres el meu pare, que es diu Alessandro, i la meva àvia, que es diu Francesca, (són Italians) parlaven de les seves coses, jo vaig sortir a la terrassa de la cuina i vaig buidar completament l'empolleta a les plantes. Vaig desitjar que les plantes no es morissin...
En fi, després d'això varem tornar, el meu pare i jo, en el cotxe. Allà en el cotxe, que per cert encara tenia aquell gust fastigòs a la boca, li vaig explicar tot el que havia passat amb el suc, que no era suc, era com un batut espès. Ell, morint-se del riure que li va probocar allò, em va donar una empolla amb aigua fresqueta i jo me la vaig veure amb molt de gust, molt de gust...
El camí se'm va fer etern, mentres jo parlava amb les noies per WhatsApp, el meu pare m'estava parlant sobre els pobles que estavem travessant amb el cotxe. La veritat és que no estava gaire atenta, per l'emoció, per els nervis, per la curiositat de que passeria... Però crec, i espero, que no se'n va donar conte.
El pitgor van ser les curves del final perquè:
1. Els nervis, la curiositat... m'estaven menjant viva i sense pietat.
2. La música s'anava parant per la mala senyal, cosa que em posa molt nerviosa, encara més del que estava.
3. Me mare dient-me pel móvil que quan arribès que la truques.
4. Les noies petant-me el móvil a missatges
5. La Mar que acabava de sortir de casa i que arribaria gusta.
6. El meu pare que es va deixar nose quin paper (que per sort no ens el van demanar)
I no cal que segueixi perquè si no, no acabo!
I per fi, un cartell que posava : "La Molina" !!! Estavem en el poble però, molt bé estavem en el poble però va haver-hi un imprevist. Com que es tant petit el m*rda poble ens vam perdre, millor dit, es va perdre el meu pare perquè jo en cap moment sabiem cap on teniem que anar. Per sort en el món s'ha inventat el GPS en els móvils!
Pero vam veure un munt de cotxes i un edifici enorme que m'era familiar i al costat hi havia un rètol que posava: "Mare de Deu de les Neus", que és com es deia l'alberg!!!!
Estat d'anim: exitadissima!!