Tiny stars

Pols d'estrelles.

Es va mirar els palmells, admirada. Després d'haver desitjat amb totes les seves forces que la seva mare tornés, les seves mans van brillar, encara que estigués en una foscor absoluta. D'alguna manera, el que semblaven petits brillants escampats pels seus palmells, la van tranquilitzar i per primera vegada en molt de temps, va saber què fer.

Va ressonar aquella cançó tant vella, una de la Joni Mitchell, que solía escoltar amb la seva mare; "brillarem, com la pols d'estels, com l'or lluent", es repetia una i una altre i una altre vegada al seu cap.
- Com es suposa que ho he de fer?- es va xiuxiuejar per a ella mateixa.

Només el dubte eclipstava aquella nit tan fosca. Tot el que sabia era que no tenia por.
Llavors, aquella veu tant melòdica de la Joni Mitchell va tornar a repetir aquelles paraules: "sigui com sigui, brillarem com la pols d'estels, com l'or lluent".
Ràpidament, es va dirigir a una de les estances de la casa i va despertar al seu cosí. Aquest, sobresaltat per la sacsejada, va dir:

- Però que et passa? Perquè em despertes a aquestes hores?
- Prepara't, anem a buscar a la mare d'una vegada per totes.

El noi va suspirar, trist.

- La tia ens va deixar fa un mes - va dir incorporant-se al llit, amb un to desanimat- No hi pots fer res.

Després d'un silenci gèlid, la Acantha li va ensenyar a en Marco les seves mans, encara plenes de llum. Si no hagués sigut tan fosc, la noia hagués pogut jurar veure empal·lidir al seu acompanyant.

- Que coi et passa a les mans, Acantha!?- va exclamar apartant-se de la seva cosina.

En Marco havia descobert el que part de la família havia amagat durant tants segles.

- Això no em passava desde feia anys. És per la pols d'estrelles: tu també estàs fet de pols d'estels, el que passa és que no te'n havies adonat i no saps fer-lo servir.
- I perquè tu si?- va preguntar només una de les mil preguntes que li passaven pel cap.
- Les mans em brillen quan una cosa aparentment impossible està passant.- va dir ignorant la pregunta del noi desconcertat.

En no veure cap reacció a la seva cara, el va agafar de la mà i després de treure'l de sota les mantes, en Marco va parar en sec, preguntant per darrera vegada:

- A on anem?
- Al cementiri, he de veure la seva tomba.