Tiny stars

L'afecte enverinat.

La meva infància fins als set anys va ser bonica. Però sembla que la nena al meu interior l'ha dinyat, com si m'haguessin arrancat la personalitat, i a canvi, n'hagués rebut una de ben diferent. Era tan feliç... Per què ara no ho sóc? Per què ja no veig el món com un indret màgic, sinó una gàbia amb persones i sentiments horribles? No és just. No és just que no pugui avançar. Tampoc ho és que el meu somni sigui desaparèixer, deixar de ser.

L'única raó per no fer una bogeria és en Teo, el fill de la mare i el seu marit, a qui havia de cuidar fins que tornessin de la feina al vespre. Recentment, però, ha començat a atendre la llar d'infants i, per tant, em quedo sola totes les tardes. Jo i els meus pensaments. Ho odio. Abans que nasqués, solia dir que detestava als nadons amb passió, però no vaig tenir més remei que aguantar-me. I, no ho puc negar, em va acabar agradant. Odio els silencis freds i superficials. Però amb ell, són recomfortants i increïblement alegres. Des del primer moment, em vaig prometre que el protegiria de tot i de tothom. Encara que em ferissin, encara que acabés morta. Coneixo a molta gent dolenta. Especialment, homes monstruosos. Psicòpates i violadors.

Em vaig adonar que els prínceps blaus no existeixen als vuit anys. Un amic de la família va intentar fer-me mal durant una festa a casa seva. Per variar, havia begut molt i per sort es va desplomar abans de tocar-me un pèl. Als nou, el fill gran dels veïns em va acorralar al vestíbul. Aquesta vegada, es va abalançar sobre meu i vaig cridar, el que va resultar amb ell fugint sobresaltat. El pitjor, però, em va passar als dotze anys. Tornava d'una discoteca infantil i un home es va fixar en mi i va creure adient llençar-se al meu cos. Vaig saber que no estava sobri per les marques als seus braços i els ulls. Ah, aquells ulls blaus però vermells, bullint de desig i bogeria. Podria haver-los considerat bonics en altres circumstàncies. No els oblidaré mai. Va apallissar-me i em va deixar el cos ple de cicatrius, tant interiors com exteriors. Quan va acabar, em vaig quedar al terra una estona, humiliada i desitgant més que mai morir.

Ara potser si que sé perquè no sóc feliç. No sóc partidària del concepte que la felicitat depèn d'un mateix. No és culpa meva que el meu entorn em fagi pensar que vull morir. Tampoc que hi hagin homes malalts, per molt que em costés entendre-ho. El que sí que és culpa meva és la meva por, la meva estupidesa i també de la covardia que m'oprimeix. Vaig parlar amb la mare sobre el primer incident i em va dir que era una exagerada, que no sabia valorar un home "afectuós". A això li dius afecte, mare? Et deus referir al afecte tòxic que enverina, que destrueix l'autoestima. El que et fa sentir com una oruga madestra quan en realitat ets una papallona preciosa que té dret a volar lliure i serena.

Si això és l'amor, no és com hauria de ser. Si això es l'amor vertader, no vull viure'l.