Els 100 - Sobreviuràs al desconegut (CAT)

Capítol 5 - Laia Manchón

‎Durant els primers deu minuts, els presoners estaven massa sorpresos pels trets per adonar-se que estaven viatjant per l'espai a velocitat de ruptura, que van ser els primers éssers humans a sortir de la colònia en gairebé tres-cents anys. L'impostor se n'havia escapat. Havia deixat de banda el cos del canceller de 20 anys just quan la porta del vaixell estava tancada i després, a la part posterior, havia buscat un seient. La Laia va entendre, per l'expressió horrorosa de la seva cara, que una mort no entrava en els seus plans.‎

‎En canvi, l'accident del canceller no l'havia impressionat tant com ella havia vist just abans del tiroteig.‎

‎En Roger era a la nau de transport. En veure'l caminar per la porta, s'havia dit que estava al·lucinant. Les possibilitats que la Laia hagués perdut la seva ment eren molt més altes que l'eventualitat del fill del canceller acabant confinat. Ella ja havia estat apedregada quan, al cap de mes de ser sentenciada, Bruna, la millor amiga d'en Roger, havia estat tancada en una cel·la del mateix passadís. I ara en Roger també? Increïble, però cert. L'havia vist estar dret durant l'altercació i després col·lapsar-se al seient quan el guàrdia real havia disparat i l'impostor s'havia trencat al vaixell cobert de sang. Per un moment, la Laia havia sentit el vell impuls de córrer cap a Roger per consolar-lo, però una cosa molt més sòlida del que l'arnès li havia impedit. A causa d'en Roger, els seus pares havien anat a la sala d'execució. Per molt que li fes mal, en Roger s'ho mereixia i molt més.‎

—Laia.!?

‎Va buscar l'origen de la veu i va veure la Mar, que li va somriure unes quantes files més tard. El seu antic company de cel·la s'havia convertit en el seient; Ella va ser l'única que no va mirar a la falsa guàrdia. Malgrat les circumstàncies desagradables, la Laia no va poder evitar somriure. La Mar tenia aquest regal. Poc després que la Laia fos arrestada i els seus pares fossin executats, quan sentia una tristesa tan profunda que ni tan sols podia respirar, la Mar havia fet riure la Laia.‎

—‎És ell? La seva amiga s'estava articulant, torçant el cap cap a en Roger. ‎

‎La Mar va ser l'única persona que ho sabia tot, no només dels pares de la Laia, sinó també del crim inconfessable de la noia. ‎

‎La Laia negà amb el cap, com si això implicava que no era el moment de parlar-ne. La Carla seguia fent un senyal. L'altre estava a punt de dir-li que callés quan el soroll dels principals propulsors ofegava tota la resta. ‎

‎Realment havia passat. Per primera vegada en diversos segles, els éssers humans havien abandonat la colònia. La Laia va mirar als altres passatgers i va veure que també estaven recollint, com si estiguessin guardant un minut de silenci espontani a tot el món que van deixar enrere. En qualsevol cas, la solemnitat d'aquell instant no va durar res. Durant els propers minuts, la xerrada nerviosa d'un centenar de persones que mai, fins fa unes hores, havien pensat que viatjarien a la Terra van inundar el vaixell. Mar va cridar alguna cosa a Laia, però l'escàndol es va empassar les seves paraules. L'única conversa que va poder seguir la Mar va ser la de les dues noies davant d'ella, que estaven discutint sobre la probabilitat que l'aire de la Terra seria transpirable.‎

‎—Prefereixo caure morta tan aviat com baixi que lentament enverinar-me durant diversos dies—, va dir un amb una expressió esgarrifosa.‎

‎La Laia més o menys d'acord, però ella no va obrir la boca. No tenia sentit especular. El viatge a la Terra seria breu; en pocs minuts sabrien quin destí tenia a la botiga per a ells. Va mirar per les escotilles, darrere de les quals hi havia núvols grisos esfilagarsats. El vaixell va donar una broma i els crits ofegats van interrompre el murmuri de la conversa.‎

‎—No pasa res—, va dir en Roger, que va parlar per primera vegada des que les escotilles havien tancat‎ —Es normal que hi hagi ‎turbulències ‎al entrar en l'‎atmosfera ‎terrestre.