Encara no sé ben bé què hi feia jo enrollant-me amb un noi que ni tan sols coneixia. Ni tan sols sabia el seu nom. Ni tan sols sabia on l'havia conegut, i com havíem acabat d'aquella manera. No sabia res.
La única cosa que si sabia era per què habiem acabat d'aquelles maneres.
Vaig fer lliscar la meva mà pel seu pantaló, buscant amb els dits la seva butxaca. Victòria.
Vaig introduir la mà, buscant i buscant amb prudència per què ell no notés res.
De dins la seva butxaca hi vaig agafar el que buscaba: el sopar. Bé, no exactament. Però gracies a la seva cartera em podria comprar un bon entrepà, i segons com: una nit en algun hostal.
Vaig endur-me la seva cartera cap a la meva butxaca, i ja quan el noi va intentar sobrepassar-se: patada als collons i arrencar a córrer.
Entre esbufecs vaig aconseguir arribar al barri del costat, on vaig disminuir el pas. Les meves Converse cada dia estaven més gastades, cosa que a simple vista es veien maques i interessants, però quan duies posades unes vambes gastades als peus, no feies més que patir perquè no es quedessin sense soles.
Vaig seguir buscant pels carrerons a pas lleuger, i per fi ho vaig trobar, l'hostal Pere Regull. Amb habitacions individuals i sopar inclòs.
Amb l'alè recuperat, vaig demanar una habitació individual i un sopar a la recepcionista.
-No ets una mica jove per venir aquí tu sola? -Em va dir la dona.
-Estic de viatje d'intercanvis, sóc d'Holanda. -Estava clar que tot allò era mentida.
-Oh, que bé! Passi, que li acompanyaré al restaurant.
-Moltes gràcies.
-De veritat, que no se li nota gens l'accent d'Holanda, sembla que hagis nascut aqui.
-Bé. -Vaig riure tímida. -Es pot dir que el català es el meu segon idioma.
La dona, amb un somriure em va fer seure en una taula, on no vaig tenir que esperar gens per què em portessin la vadella i les mongetes.
Aquella nit menjaria i dormiria com una reina.
Vaig anar a dormir amb la panxa ben plena, l'habitació no era de luxe, pero m'estava bé per pasar-hi la nit.
No m'havia endut pijama, ni roba de recambi, ni rès. Aixi que dormiria amb calces i prou.
La roba va quedar estesa al terra, i quan ja estava a punt de posar-me dins al llit, algú va trucar a la porta.
N'estava segura de que seria la secretaria, aixi que li vaig donar el meu permís per a que pasés.
-Torna'm la cartera. -Vaig sentir.
Darrere meu hi tenia un noi cabassut (cap gros) amb ulleres, i una mica baixet. De cabells rinxolats, una cresta, i amb dos arrecades a cada orella.
Em vaig girar, i ell es va quedar ipnotitzat amb els meus pits al descobert. Així que mels vaig tapar amb una samarreta.
-Necesito pasta. -Vaig dir.
-Dona, -Va dir apropant-se a mi. -si necesites pasta, m'ho podries haver demanat.
-Ara ja es massa tard. -Vaig respondre, apartant-me del seu davant.
Em vaig estirar al llit, tapant-me amb el nòrdic. Ell es va quedar allà de peu, mirant-me seriament i de braços creuats.
-Quan surtis tanca la llum. -Vaig dir.
-Em pots tornar la cartera, nena?
-Potser demà, però no et prometo rès.
-Les claus de casa meva son dins la cartera.
Vaig deixar anar un esbufec, i vaig sortir del llit amb els pits al descovert un altre cop, intentant amagarlos amb les mans.
-Té. -Li vaig acostar les claus que havia agafat de la cartera.
-Veig que no tens pensat tornar-me la cartera, eh.
-Ja t'ho he dit. Au va, fot el camp d'aqui.
-Si no fos per què em fa pena la teva situació, ja t'hauria fotut una pallissa.
-Me'n alegro.
El noi va desaparèiver de l'habitació, em va deixar tranquil·la. I en un tres i no rès vaig caure en un son profund.
