El pis estava molt bé, i era molt acollidor. No era perfecte, si t'hi fixaves bé, podies comprovar que estava brut, però com que jo no acostumo a fixar-me en aquestes coses, no em va molestar.
-I on dormiré? -Vaig preguntar.
-Amb mi. -Va respondre ella amb un mig somriure, jo vaig dubtar per un moment. -Es broma, nena. Jaja. Tinc una habitació lliure, per si ve ma germana de visita, però com que li importo una merda, serà la teva habitació.
-Ah, genial.
-Si tens coses, les pots anar a deixar, que jo ara he d'hidratar-me les rastes.
Encara no ho he explicat, la Julia duia tres rastes molt llargues al clatell, que feien joc amb els seus ulls verds.
-No tinc rès.
-I això?
-Duia una maleta, però la vaig perdre en un concert.
-Mare meva. Vejam que puc deixar-te... -Va dir entrant a la seva habitació, i per si un cas no la vaig seguir, hi ha gent que no els hi agrada que els segueixin com un gosset.
Va aparèixer amb uns pantalons de xandall de color blau marí curts, i una samarreta negra on hi sortia la paraula rastafari pintat de color vermell, groc i verd.
-Tindràs fred amb això? Es que no tinc res mes. -Em va dir.
-No, tranquila, si ja estem a finals de maig, jo de seguida tinc calor.
-Uf, doncs jo sóc molt fredolica, bé, vaig al lavavo, a fer la hidratació.
-Si, si, jo em canviare. Ah, i merci per tot.
-Un plaer.
No va fer falta que anés a l'habitació per a canviar-me, però bé, aquells tres gossos no em treien l'ull de sobre.
-Vaig a comprar per fer el dinar. -Va dir la Julia sortint del lavavo. -Vens o et quedes?
-Home, això ho hauries de decidir tu, no?
-Doncs vine, aixi pots triar alguna cosa que vulguis per dinar.
Vam anar cap al Mercadona amb el seu cotxe Seat Panda, escoltant un disc de rumba catalana.
En arribar, tot el supermercat estava empaperat de cartells, on anunciaven que proximament hi hauria un concert de Negu Gorriak. Oh, com estimava jo aquell grup. Els havia vist en fotos, i havia escoltat les seves cançons per la radio, però mai havia tingut la oportunitat de veure'ls en persona.
-T'agraden els Negu? -Em va preguntar.
-Oi tant... -Vaig dir meravellada. -Hi he d'anar si o si.
-No diu el preu de les entrades?
-T'has d'informar per internet.
-D'acord doncs, quan arribi a casa en compraré un parell.
-Un parell? Amb qui hi aniras?
-Es per tu.
-Ostia! Merci! -Vaig exclamar, i no vaig poder evitar fer-li una abraçada.
-Eh, però jo hi aniré amb les meves colegues, eh tu ja t' espavilaras. Sento dir-t'ho, però es que les meves amigues son una mica desconfiades, no els hi mola sortir de festa amb algú que no coneixen.
-Si, si, no pateixis.
Vam entrar al supermercat, per comprar pasta de macarrons, tomàquet, ceba, carn picada, pollastre, un parell de birres i unes postres de xocolata.
En arribar a casa, la Julia es va posar a fer el dinar ella sola, ja que no volia que cuinés una convidada. Així que jo, mentrestant, em distreia amb els gossos: la Lula, el Bildu i la Txiki.
La Lula esra una American Stanford negre, molt simpàtica i carinyosa. Que tota l'hora demanava caricies.
El Bildu era un Labrador molt mandrós, que només s'aixecava per anar a menjar i passejar.
I la Txiki, era una gossa Yorkshire (no sé si s'escriu així) negre, amb uns cabells rinxolats i de mida molt petita, quasibé com la mida d'un gat. I era la mimada de la casa. La Julia la tenia com si fos una reina, només patia per ella. Però em sembla que no li vaig caure massa bé...
Estava a punt d'acariciar-la, quan inesperadament: Nyac! Em va espinçar els dits amb les seves dents esmolades.
-Julia, a la teva gossa no li caic bé. -Vaig dir.
-Quina gossa? La Lula o la Txiki? -Va respondre des de la cuina.
-La Txiki.
-Ah, no passa rès. És molt normal d'ella. Només es deixa acariciar per la meva xicota.
-Amb tu tampoc es deixa tocar?
-Depèn. Només quan li pica, per això la cuido tant, a veure si aconsegueixo que m'estimi una mica més. Es que com la Txiki era de la meva xicota, només es deixa acariciar per ella. Bé, el dinar ja es a punt.
-T'ajudo a parar la taula? -Em vaig oferir.
-No, no cal. -Va dir sortint de la cuina amb una cassola de macarrons.
Em vaig asseure.
-Bé, però no ho pots estar fent tot sempre tu.
-Només es avui, i prou.
La taula ja estava muntada, vaig fer la primera forquillada, els macarrons. Estaven boníssims!
-Que faràs aquesta tarda? -Em va preguntar.
-Sortiré a donar una volta, o no ho sé.
-Si vols pots vindre amb mi, i els meus colegues.
-D'acord.
-I aixi, si els hi caus bé, pots venir amb nosaltres al concert dels Negu. Tot i que no sé... Com ja t'he dit, son una mica...
-No cal, ja em buscare la vida, amb el simple fet de poder veure el conçert ja soc feliç.
-Ja, però estarà plè de bojos, has d'anar ben acompanyada.
-Tranquila, que em sé buscar la vida, però gràcies igualment. -Vaig dir mostrant un somriure.
En acabar de dinar ens vam asseure al sofà per fer una vacaina.
