Després de llevarme, esmorzar, i arreglar-me, vaig sortir en busca del noi d'ahir. El primer lloc que se'm va acudir per trovar-lo, va ser el carreró d'ahir a la nit, on ens vam enrotllar, podia ser una possibilitat.
Allà va ser quan me'n vaig adonar que l'havia conegut en una discoteca, i tal com imaginava, no hi era. Es clar. Què em pensava?
Vaig buscar dins la seva cartera el seu carnet d'identitat. El molt cap cigrany havia tatxat el seu nom amb bolígraf permanent, i a sobre hi habia escrit Skabezon. Mere de déu.
Vaig decidir buscar en altres documents de la seva cartera, per a veure si hi podia trobar algun altre document, però no va ser així. Em vaig donar per vençuda, i no sabia què fer a continuació, fins que va aparèixer algú que xiulava darrere meu.
-Vens a tornar-me la cartera? -Va dir l'Skabezon.
-Ets pesat eh, tu i la teva cartera.
-Home, tenia els meus estalvis per als meus concerts. No sóc pas millonari, jo.
-Mira que bé. Jo aqui estalviant per poder jalar, i tu per anar a concerts, en comptes de quedar-te fora o colar-te com faig jo.
-Et deixen colar-te per veure als One Direction? -Va dir rient.
-Invècil. -Vaig dir llençant-li la cartera al pit.
Volia marxar, però ell em va agafar.
-Què et passa? -Vaig dir.
-Com et dius? -Em va preguntar.
Ostres, que lleig que era aquell noi de tan a prop.
-Pitorliua. -Vaig respondre.
-Jo em dic Marc, però només vull que em diguin Skabezon.
-No et queda bé. -Vaig dir. Ell es pensava que feia broma, per què va somriure, però de veritat, no li quedava gens bé.
- I a tu tampoc et queda bé això que m'acaves de dir. Va, com et dius?
-Mariona.
-Mariona està millor.
-Me n'he d'anar. -Vaig dir lliurant-me dels seus braços.
Ell es va despedir de mi colocant-se els dits al front i després alçant-los, a l'estil de soldat, i es va quedar mirant-me com m'allunyava d'allà.
Vaig recorrer uns quants carrerons, preguntant a cada un dels hotels si podien oferirme una nit gratuita a canvi de favors, però rès.
També vaig buscar cales pel terra, fins hi tot vaig seure al terra a demanar caritat, però rès. La gent només em mirava malament, i uns policies em van obligar a aixecar-me, dient-me que deixés de fer el paripé.
Que ningú veia que era una pobre adolescent de setze anys, sense sostre ni calés? Que no es notava que necesitava ajuda? No ho sé, però si em veies a mi mateixa amb els ulls d'una altre persona, m'auto-donaria una almoina.
-Perdona, -Vaig sentir al meu costat. Una noia de més o menys la neva edat, em mirava amb cara de preocupació. -Que estàs bé?
-Necesito un lloc on passar la nit. -Vaig contestar amb angoixa dins meu.
Ella em va donar la ma, jo em trovaba asseguda al terra, i amb la seva ajuda em vaig aixecar.
-Puc oferir-te una nit al meu pis, em sento sola, i no em vindria pas malament una mica de companyia.
-Collonut. -Vaig exclamar. Ella va riure.
Ens vam dirigir
cap a el sud de Barcelona, caminant en absolut silenci, mentre que ella em mirava, i mostrava un simpàtic somriure.
-Em dic Julia, no m'havia presentat. -Va dir simpàtmica.
-Pi... Pitorliua. -Vaig dir.
-Però... Pitorliua no es aquell de pa negre?
-Si, es un pseudònim en el seu honor. En Pitorliua va ser molt valent.
-Jo és que no se de que tracta més o menys.
-En Pitorliua, -Vaig iniciar. -era un home gai discriminat per la societat, que es va amagar en una cova per a que no li fessin mal, als nens els hi deien que era un fantasma. I bé, un dia els habitants del poble el van trovar i li van fer la castració com als porcs.
-Mare meva... Mira, Pitorliua, jo sóc lesviana, i a mi aquestes coses m'indignen, de veritat.
-Jo no soc lesviana, però també m'indigna.
En poc temps, la Julia i jo ens vam fer bones amigues.
Vam arribar al seu pis, que estava al cinquè.
En obrir la porta, van sortir de cop tres gossos nerviosos i feliços que es pujaven sobre la Julia i l'omplien de llepades, després van venir cap a mi i em van olorar de dalt a baix.
-Cap a dins! -Els hi va ordenar la Julia.
Els gossos desseguida van obeïr.
