A aquelles hores de la vesprada, els bars eren plens. Els xiquets encara jugaven a la plaça de la vora de casa esperant a que les seves mares acabessin de fer el sopar.
De sobte, la Lula va començar a caminar en direcció a un carreró poc iluminat, i el Bildu la va seguir també.
-Bé, no tinc por de res. -Vaig pensar.
Va ser allà on vaig veure que en un banc del carreró hi havien uns cinc nois asseguts en un banc, excepte un, que estava de peu ja que no quedava espai al banc.
El noi que estaba dret, va observar els gossos i va somriure. Després em va mirar a mi i va arrufar les celles.
Al passar per davant d'ells, els gossos van començar a estrebar en direcció a ells.
-Que pasa guapísima. -Li va dir el noi que estava dret a la Lula, mentres la omplia de caricies. Tot seguit em va mirar. -Què fas tu amb els gossos de la Baby?
Jo me'l vaig quedar mirant sense saber que respondre. Baby? No había sentit mai aquell nom.
El noi duia unes bambes negres, un pantaló xandall vermell amb dugues ratlles blanques a cada costat. Una samarreta negra on posava alguna cosa amb lletres blanques, i al coll li penjava una preciosa cadena d'or. Al cap i duia una boina gris.
Els seus ulls negres em miraven esperant una resposta. Tenia una cicatriu que li atravessava la cella. I unes rinxolades i pelrojes patilles, li ocupaven part de la cara.
-Ei, que estas be? -Em va dir.
-Si, però es que no se que dir-te. Aquests gossos son de una colega. -Vaig dir.
-La Baby.
-No, es diu Julia.
-Clar! Per que es diu Julia, pero nosaltres li diem Baby, de Babylon.
-Ah, mola, ella no m'havia dit pas que li diuen així.
-Ella no et dirà mai la veritat sobre la seva vida. A cada persona li diu alguna cosa diferent, la cabrona. Si no fos per que es una bollera segur que hauria intentat algo amb mi, i amb tots aquests capullos que veus aquí. -Va dir mirant als seus amics, ells li van començar a llençar insults.
-Vale, i per què m'ho expliques a mi, aixo? -Li vaig dir somrient.
-Uala! Que borde la morenilla aquesta! -Va dir rient.
-Com m'has dit? -Vaig dir sorpresa.
-Morenilla, es que tens un cabell molt negre.
Vaig riure tímidament. I després de estar xerrant amb aquell simpàtic noi, -que de fet, em va dir que es deia Oriol, però que tothom li deia Lendaka- vaig marxar cap a casa.
Els nens ja no jugaven a les plaçes, ara els seus llocs els ocupaven joves de la meva edat que estaven asseguts fumant porros, i poca cosa mes.
-Ja soc aquí! -Vaig anunciar al entrar per la porta.
-On t'has perdut? -Em va preguntar la Julia. Que duia una cassola a les mans.
-Por ahí, Baby. -Vaig respondre somrient. Ella em va mirar, va arrufar les celles i va somriure.
-T'has trovat amb algún colega meu?
-Amb el Lendaka.
-Maleït Lendaka, es un cabró. -Va dir somrient per ella mateixa. -Som colegues des de ben petits. Segons el jo vaig ser el seu primer amor, però no ho crec això. També vam esvarallar-nos quan ell es volia lligar a la meva ex. Hem viscut tantes i tantes coses...
Per què tothom m'explicava la seva vida?
-Bueno, maca, el sopar està fet. -Va dir.
- Que has fet?
Ella va aixecar la tapa de la cassola, que desprenia molt bona olor. A dins hi havia una apetitosa vadella amb suc.
-Dios, quina bona pinta! -Vaig exclamar.
Estaba bonissima. La carn es desfeia a la boca, i el suc era bonissim sucat amb pa. La Julia cuinaba realment bé.
-On has après a cuinar? -Vaig preguntar.
-El meu pare me'n va ensenyar. -Va respondre amb la boca plena -Va ser lo ultim que em va enseñar abans de marxar.
-Marxar on?
-Ves a saber. No m'ho han dit mai.
-Vaja.
La Julia em va estar explicant la seva vida un altre cop. Em va explicar que el seu pare va marxa quan ella tenia uns 12 anys, ara en té 21. La seva mare estaba ingressada en un centre psiquiàtric, i sa germana de 15 en un centre de menors, tot i que aprofitaba els dies que la deixaven sortir per anar a veure al seu novio.
-I tu? -Em va preguntar finalment. Jo vaig aixecar el cap del plat.
-Jo? Que passa?
-Per que estaves al carrer com una vagabunda?
Em vaig quedar en silenci. Mai m'havia agradat parlar de la meva vida.
-Doncs... -Vaig iniciar.
