La biblioteca del sexe, i potser de l'amor

II. Per primera vegada

Com era d'esperar, ha sonat l'alarma del mòbil i jo continuo desperta. Probablement he dormit menys de dues hores, però no em noto cansada, al contrari, m'he llevat eufòrica i imparable.

Per molt que em costi acceptar-ho, he d'admetre que no deixo de pensar en ell i la nostra inesperada cita d'avui, però he d'aparentar que tant me fa veure'l i no estic gens nerviosa. M'arreglo els cabells, em rento la cara i em vesteixo amb la millor roba de l'armari que trobo per impressionar-lo una mica sense que s'adoni que és el que pretenc.

Tinc un dilema important entre triar la faldilla negra texana de volants amb un top rosat o el vestit negre amb l'esquena al descobert. Pensant-ho bé és més adequat el vestit amb una americana del mateix color per així amagar la increïble forma de la peça de sota. Decidit. A més, afegiré unes sabates amb una mica de taló per aparentar més alçada i una bossa de mà de color rosa fúcsia a joc amb els talons, a la qual hauré d'intentar guardar les targetes, les claus, el meu pintallavis preferit, la colònia de mida de viatge, el mòbil i el seu carregador.

Ja ho tinc tot preparat i només em cal agafar les claus del cotxe i conduir uns quinze minuts per arribar a la universitat, on, després de les dues classes del matí, hi veuré de prop al noi més extraordinàriament preciós d'allà.

El camí se m'està fent més llarg de l'habitual i desafortunadament estic trobant-me tots i cada un dels semàfors de la Diagonal en vermell. Començo el dia cridant quatre barbaritats per desfer-me de l'ansietat que em recorre per dins i em disposo a buscar un lloc on aparcar, una altra tasca prou complicada en hora punta a Barcelona. Per sorpresa hi ha un lloc just davant l'entrada i, accelerant a tota pressa, assenyalo amb l'intermitent que aquell lloc és meu. M'asseguro de tancar bé el cotxe i, després d'un profund sospir, aniré cap a la classe.

He arribat, però ell no hi és, em sorprèn perquè jo he fet tard i, per tant, hauria de ser-hi ja... Quina decepció tan gran. Imagino que no es presentarà i per tant no el veuré, em plantejo fins i tot la possibilitat que ho hagi fet a propòsit, això de no venir.

En quin moment m'havia cregut que el Leo voldria convidar-me a sortir? Que innocent arribo a ser a vegades...

Les hores passen i jo no tinc valor ni tan sols d'escoltar els professors explicar la matèria. Faig un gran esforç per atendre a classe de Dret Penal perquè la setmana que ve tinc un examen i porto l'assignatura terriblement malament tot i tenir uns apunts pràcticament perfectes.

Ha acabat la segona classe i ell continua sense aparèixer.

-És igual, no l'esperaré aquí fora com una desesperada- em dic.

Vaig a la cafeteria a comprar-me un cafè amb llet i gel, i després aniré a la biblioteca per acabar d'organitzar i repassar amb força el temari del proper examen perquè, tot i quedar alguns dies encara, millor no deixar-ho per l'últim dia, com de costum faig.

M'assec a una taula a prop de l'entrada i trec l'ordinador per fer el que el meu cap no vol, però sap que ha de fer. No aconsegueixo estar centrada més de vint minuts perquè, davant la taula se m'apareix algú. Aixeco la mirada dels documents, i... efectivament és ell.

-Ha vingut, ha vingut, ha vingut!!!!!!!- crido molt, molt fort per dins sense que ell noti absolutament res.

Les galtes se m'han encès d'un color vermell, vermell intens a més no poder. He amagat les mans sota les cames perquè no s'adoni dels tremolors que m'ha provocat. I la mirada m'és impossible d'aguantar-la directament als seus ulls.

-Sabia que estaries aquí- diu rient, apartant la cadira del meu davant per asseure's-hi. Ho fa tan tranquil, amb una actitud prou creguda i provocadora.