La biblioteca del sexe, i potser de l'amor

VII. Dos cafès però, tant de bo amb ell

-Dos cafès amb llet si us plau- demana el Sam. 

Es diu Sam, i ha aparegut del no-res per comprar-me un cafè i eixugar algunes llàgrimes de les meves galtes. 

-Necessites calma, amor, pau, llibertat, alegria i molt molt molt afecte- li he explicat gairebé la meva vida al complet i aquesta és la seva simple resposta. Però tan real i sincera...

Deixo caure el cap sobre la mà que recolzo a la taula i tanco els ulls per enfonsar-me en un llarg sospir. 

Obro els ulls i el miro, i em mira, i ens mirem una bona estona en silenci, com abans. 

És guapo. Penso. 

Ros, ulls blaus, altíssim, ben vestit..., però sobretot el fa més bonic com és d'atent. 

S'ha preocupat d'una noia qualsevol que plorava al mig del carrera... se'm desfà el cor de tanta tendresa.

-Ho sé, ho sé...- sona a la cafeteria una cançó- La meva cançó preferida!!

-De veritat? És també la meva- riu, i riem i taral·legem la lletra a la vegada. 

Sortim d'allà i no sé pas ell, però jo surto amb un somriure d'orella a orella. Realment m'ha canviat la percepció que tenia del dia d'avui, i que bé. Ell m'ha fet creure que encara hi ha personetes boniques al món, personetes que ajuden, cuiden, es preocupen i donen la seva mà sense esperar res a canvi. 

-Et faria res donar-me el teu número de telèfon?- li dic amagant la vergonya i mostrant seguretat total. Tot i que em poso vermella de galtes. 

-Clar que sí, just te l'anava a demanar jo- somriu.- M'ha agradat conèixer-te Tiara.

-A mi també Sam- i marxo carrer amunt. 

Però torno a pensar en el Leo perquè, evadir-me amb el Sam una estona ha estat bé, però qui és al meu cap és ell encara que em costi, o em vulgui costar, acceptar-ho. Avui estic molt atrevida i tot el que em ve de gust fer, ho faig, per tant, agafo el mòbil i...

Teclejo-"Perdona'm per com t'he parlat aquest matí, suposo que veure't..., no sé, em desprtes alguna cosa Leo, i no vull."- enviar.

Fa mitja hora que entro i surto del xat per veure si respon, o almenys si em llegeix, estirada a la terrassa. I després d'una llarga i esperada estona, sento una notificació. Tinc el telèfon a la taula així que, m'aixeco amb pressa i corro per agafar-lo. 

-Has aguantat poc. 

De debò, aquest noi em torna boja. 

-Aquest matí he pensat que havies deixat la faceta d'imbècil, però veig que no- li torno. 

-Calma, calma. Imbècil no seria exactament la paraula, no creus que podries trobar-ne alguna de millor?- l'imagino escrivint això amb una mirada tan captivadora però a la vegada tan perillosa. 

-Per què em fas això?- vull saber d'una vegada perquè em tracta d'aquesta absurda manera.