La biblioteca del sexe, i potser de l'amor

VI. Un cafè

Les mentides se m'acumulen i el cap no pot més. Tot i això, incoherentment continuo allargant la fictícia relació que la Lili s'ha cregut que mantinc amb el Leo.

I torno a anar a la universitat, per fi divendres i última setmana abans de l'examen. Camino lentament i cansada pel passadís que em porta a l'aula on ja deu ser tothom. Però la mala sort o el destí no deixen de posar-me pedres al camí. Prou abans d'arribar a la porta de la classe ensopego, i la carpeta rosa que porto a les mans cau provocant que tots els fulls de l'interior acabin a terra. M'ajupo per recollir-los mig enfadada i de cop, noto la presència d'algú a prop.

Giro el cap a la dret i...

-Una vegada més tu- murmuro amb ràbia pretenent que em senti.

-I aquestes poques ganes de veure'm...?- diu mirant a terra bastant indignat.

-Mira Leo, l'última cosa que volia era haver de trobar-me amb tu, si us plau, aparta't i deixa'm entrar.

-Només vull ajudar-te- i agafa alguns fulls que encara hi ha a terra.- Què és això?- comença a llegir en veu alta un dels papers que té a les mans.- L'he vist per primera vegada i he de dir què és més guapo de prop...

Li arranco l'escrit de les mans i el guardo a la bossa molt nerviosa.

D'acord, sí, això que ha llegit parla d'ell. Ho vaig escriure el primer dia, quan va marxar de la biblioteca i jo encara al·lucinava del que acabava de passar. Però el Leo no ho havia de llegir sota cap circumstància, no.

Surto corrents d'allà i m'assec a un banc davant de la universitat. Respiro profundament i no sé per què, ploro. Ploro en silenci i després desconsoladament.

-Hola...- sento una veu desconeguda- puc ajudar-te?

-Hola, no- responc sense ni tan sols mirar aquella persona que no conec, amb les mans agafant-me les cames, i el cap entre elles.

-Vull ajudar-te, i ara no és una pregunta- diu el noi que em parla.

-No pots ajudar-me de cap manera...- relaxo les cames deixant-les caure del banc i a poc a poc faig a un costat els cabells que tapen la cara, i el miro.

El miro i em mira, i inconscientment els dos fem silenci i només ens mirem.

Les mirades poden parlar? Perquè sento que m'està dient milers de coses en segons.

-Quina connexió acabo de sentir- pensa el meu subconscient, però els llavis es mouen i pronuncien el mateix, sense voler.

Ell riu per sota del nas i m'agafa les mans amb força. Diu que soc bonica.

-Gràcies, suposo- encongeixo els braços.

-Vols explicar-me què ha passat?- deixa anar les meves mans i mira dins la butxaca del seu pantaló.- Estàs de sort, he agafat la cartera, un cafè?