GRUES DE PAPER

I. Mia

Mentre baixava les escales sentia a la meva mare parlar amb algú, l'altra persona era una veu coneguda, però no aconseguia endevinar qui era. No li vaig donar massa importància, vaig suposar que seria un altre client seu.

Tornant a lo meu, aquell dijous al vespre, era el meu primer dia de vacances de Nadal i tenia el pla perfecte per aquella nit, més ben dit, jo i la i la meva millor amiga, l'April Crawford, coneguda a l'institut com l'emo de secundària, la veritat és que físicament, ho semblava. Era una noia de cabell negre i curt, molt curt, solia vestir de negre, i portava restes de tint blau pels cabells, que en un passat havia portat completament blaus, ara només en quedaven alguns cabells tenyits; però realment era una noia sensible i intel·ligent. Ens unia una cosa: la lectura.

Ens vam conèixer als quatre anys, a la biblioteca, en un conta-contes, recordo que hi vaig anar amb la meva àvia, un meu amic em va dir que ho farien i em va venir el caprici d'anar-hi. Pobre iaia, no la vaig deixar en pau fins que al final hi vam anar. Allà ens vam trobar amb una amiga seva amb la qual solia quedar per anar a caminar o per jugar a cartes. I, endevineu amb qui anava aquella bona dona, amb la seva neta, una tal April.

Havíem planejat fer una festa de pijames nadalenca: fer galetes, llegir i mirar pelis.

En aquell moment vaig trepitjar l'últim esglaó de l'escala i em vaig dirigir a la cuina.

-Mia!- Vaig sentir que la meva mare em cridava- Mira amb qui parlo!

En aquell mateix moment va girar la pantalla del portàtil i va aparèixer el rostre de l'Emily, la millor amiga de la meva mare, li tenia tanta confiança...

La meva mare i ella es van conèixer a primària, i des d'aquell moment es van fer amigues. L'Emily l'any anterior s'en va anar a viure a una ciutat a quatre hores en cotxe de la meva, pel que la veiem molt poc, ara ja feia temps que no parlàvem, em va fer tanta il·lusió veure-la...

-Emily!- Vaig exclamar, amb ganes de tornar a parlar amb aquella dona- Quant temps!

-Com estàs?- Em va preguntar l'amiga de la meva mare- Com et va batxillerat?

-Prou bé, la veritat, la de llatí és una amargada, però per la resta bé

L'Emily va deixar anar una riallada.

Just en aquell moment va sonar el timbre de casa. L'April.

-Me'n he d'anar, acaba d'arribar una amiga-. Vaig dir, desppedint-me- Ja et trucaré!!

Al obrir la porta de casa la meva millor amiga em va rebre amb una abraçada.

-TIATIATIATIA- Amb aquestes poètiques paraules em va rebre l'April

-Què passa?

-Que en Kevin ha deixat a la Mery!!!!!

Aquest cop, el crit el vaig deixar anar jo.

-No m'ho puc creure!! Tens via lliure!!

-Eehh va cada cosa al seu temps..

Vaig posar els ulls en blanc

-Va anem!

Vam pujar juntes fins a la meva habitació, on ella va deixar la seva motxilla negra sobre el llit. De cop va començar a treure el que semblaven paquets de dolços, galetes i patates.

-Però que és tot això?- Vaig preguntar, incrèdula

-Provisions-. Va contestar secament, com si fos la cosa més lògica del món.

Vaig deixar anar una riallada.

-Em sembla que no ho has entès bé, vens a passar la nit, no un any sencer-. Vaig aclarar amb to irònic

Vam passar la resta del vespre parlant, xafardejant, cuinant galetes en forma de rens i criticant; fins que va arribar l'hora d'anar a dormir -o més ben dit: Anar al llit, ja que dormir més d'una hora no entrava precisament en els nostres plans-.

Havíem planejat llegir i mirar Netflix les següents hores que ens hi quedaven.

La nit va passar sense incidents, m'ho vaig passar molt bé. Jo vaig acabar per vuitena vegada el meu llibre preferit i ella en va començar un de nou.

Al matí següent ens vam acabar les galetes mentre li explicàvem a la meva mare els drames amorosos del nostre institut i seguidament vam acabar de mirar la sèrie que havíem començat la nit anterior.

-Jo ja me'n he d'anar, he d'estudiar per l'examen de física de demà.

-Ostres, no hi pensava, no he ni obert els apunts.... Vaig a la biblioteca.

I en menys de deu minuts ja m'havia posat els pantalons texans trencats, un top negre i una dessuadora blanca, em vaig penjar del braç una tote bag amb els meus apunts, l'ordinador, un estoig amb quatre bolis i els meus cascos negres tunejats. Em vaig despedir de la meva mare amb un:

-T'estimo!!- I seguidament vaig emprendre la meva marxa cap a la biblioteca.

Vaig acompanyar a la meva amiga fins a casa seva, que em venia de pas, i vaig continuar la meva ruta.

Un cop vaig arribar al meu destí, em vaig apropar a l'ascensor, en aquell moment vaig veure a un noi, de més o menys la meva edat pujant-hi. No pensava anar al mateix ascensor que ell, quina vergonya! Conseqüentment vaig haver de pujar tres plantes a peu, vaig acabar esgotada.

Un cop ja al pis adeqüat, vaig saludar a la Hellen la bibliotecaria, em vaig acostar a la zona de les taules i em vaig asseure a la de sempre, la segona començant per la dreta, vaig seure, vaig desplegar el portàtil i els apunts i vaig començar a estudiar.

Al cap d'uns deu minuts vaig veure al noi de l'ascensor acostar-se amb un llibre a la mà, quan va estar a pocs metres de mi vaig veure que la seva intenció era asseure's a la cadira que estava just davant de la meva, tot això sense perdre el contacte visual amb mi, que mantenia des de que era a escassos metres de la taula. Un cop ja havia arrepenjat la seva dessuadora a l'esquena de la cadira i havia segut, vaig trencar el contacte visual i vaig seguir a lo meu.

Durant la següent mitja hora vam estar llançant-nos miradetes, i em vaig decepcionar al veure que s'aixecava, instants després vaig caure en la conta de que no s'havia emportat ni la dessuadora ni el llibre el que probablement significava que havia anat a buscar un altre llibre; i així va ser al cap dels dos minuts ja apareixia amb un llibre a la mà a l'acte el vaig poder reconèixer "Orgull i Perjudici", m'agradava tant aquell libre... l'identificaria fins i tot amb els ulls tancats.

En aquell moment vaig parar-me uns instants a observar-lo amb determinació -de manera certament dissimulada perquè no se n'adonés-. No calia ser una ment mestre, el tio era guapo. Vestia uns texans negres esparrecats per un dels genolls i una samarreta blanca amb el logo del que semblava un grup de música, però no n'estava segura, la dessuadora que hi havia sobre la cadira era completament negra, els seus cabells eren d'un to entre ros i morè i els tenia curts i amb serrell.

Un cop ja tenia tot clar vaig decidir emprendre la meva marxa cap a casa. Però no volia pensar que probablement no tornaria a creuar-me amb aquell noi mai més, o sigui que vaig deicidir donar-li el meu número d'una forma original, per què sempre havia de ser el noi el que donava el primer pas? 

Vaig agafar un full quadriculat i el vaig transformar en un quadrat, a continuació, amb un parell de plecs el vaig transformar en un grua de paper, vaig treure un boli i  vaig escriure el meu número en una ala i el meu Instagram a l'altra, vaig recollir les meves coses vaig deixar el meu ocellet sobre la taula com aquell que no vol i seguidament me'n vaig anar.