GRUES DE PAPER

VIII. Connor

*Buah, us tenia abandonadíssims, perdoneu-mee  Però després de convertir a tres amigues meves en lectores gràcies a aquest llibre m'he inspirat jajaja*

Per fi havia arribat l'hora d'anar-me'n d'aquell infern de parets blanques i sirenes d'ambulància. Tot i que havia d'admetre que trobaria a faltar al doctor Moore i també... la veritat és que no anyoraria res ni a ningú més.  

Tres minuts abans de que em donessin l'alta estava acabant de posar un parell de coses a la maleta mentre esperava que el meu pare aparegués per portar-me a casa o com a mínim fer el paper de pare -Que no dic que no m'estimés, ni molt menys, m'estimava a la seva manera, però ell vivia només per la feina, quan no estava tancat al despatx estava reunió amunt, reunió avall. La meva mare era una escriptora molt coneguda, es passava el dia a casa, a fires de llibres o a firmes. Però no podia passar gaire temps amb mi perquè estava massa centrada. Per això mateix jo m'havia criat amb la meva cangur fins al tretze anys, quan els meus pares van considerar que ja era prou gran per cuidar-me solet- en aquell precís instant van començar a sonar les primeres notes de la cançó que tenia de to de trucada vaig mirar el telèfon o hi apareixia la paraula "papa", al tercer to vaig despenjar.

-Digues?

-Connor, fill, em sap greu però al final no et podré venir a buscar, m'ha sorgit una reunió molt urgent d'última hora i no puc fallar.

-Més urgent que el teu fill que està a l'hospital?- Em vaig queixar, tot i que no em sorprenia massa

-No, es clar que no.

-Però...- vaig dir, deixant que ell continués la frase

-Però és molt important i no puc fallar, em sap greu, de veritat.

Vaig penjar el mòbil de cop, va ser com un impuls, em va sortir sol, però què volies que fes? Dir-li que val i que no passava res? No podia, perquè no era veritat, i avui esperava que per un cop a la vida fes el paper d'un pare, però un cop més m'havia fallat. 

En altres circumstàncies, tot i que casa meva era lluny podria haver anat perfectament sol, però feia fred, i portava la maleta.

Així que vaig decidir trucar a la meva mare, amb una mica de sort estaria per casa i podria venir.

Va tardar molt en contestar, però, just en el moment en que em disposava a apagar el dispositiu convençut de que no em contestaria va despenjar el telèfon.

-Hola Connor, què passa?- Va dir la seva veu aguda 

-El papa, que m'havia de venir a buscar i m'acaba de dir que al final no pot-. Vaig dir amb ràbia a la veu

-No passa res, ara vinc- I seguidament va penjar.

No va tardar massa en arribar, de fet, casa meva estava relativament aprop.

Un cop el cotxe blanc de la meva mare va aparcar davant de l'hospital em va enviar un missatge per dir-me que pujava, li contestar que no era necessari, que m'esperés a recepcció.

Quan vaig baixar el primer que vaig fer va ser saludar-la, després ens vam acostar al taulell a firmar no sé quins papers i va arribar l'hora de despedir-me.

-Et trobaré a faltar, val?- Va dir el doctor Moore

-I jo-. Vaig contestar amb pena a la veu

-Informa'm de tot- Va dir, simpàtic. I a continuació em va donar un paperet amb un número de telèfon-. Per si necessites qualsevol cosa.

-Gràcies- Vaig dir agraït

-A tu- I em va tornar a abraçar.

A continuació la meva mare em va fer una senyal indicant-me que ja era hora d'anar-se'n. Així que vaig fer un últim moviment amb la mà per despedir-me un últim cop.

Un cop vaig posar un peu dins del cotxe l'ambient va començar a ser una mica incòmode. La veritat és que no sé per què; jo mai havia tingut molt bona relació amb els meus pares, però tot i això, ella era la meva mare. Quan ja portàvem uns dos minuts de viatge vaig decidir trencar aquell silenci que ens envoltava:

-Tu saps per què no ha pogut venir el papa?- Ell ja m'havia dit que li havia sortit una reunió, però no sabia si creure'm-ho

-Em sembla que tenia molta feina- Va dir, confirmant-me que no en tenia ni idea o que s'havia inventat alguna excusa.

-Pot ser. El que no em sembla normal és que prioritzi la feina al seu fill.

-Connor, fill, no t'enfadis, ja saps que t'estima molt, però últimament ha de treballar molt.

-Amb últimament et refereixes als últims divuit anys, no?

-No home, no

-Para.- Li vaig dir amb urgència, tallant-la, quan estàvem a punt de sortir del recinte de l'hospital

Pel retrovisor es podia veure com dubtava, però, finalment, va cedir. Estranyada, va aturar el cotxe enmig d'aquell immens pàrquing que semblava un laberint. Sense dubtar-ho ni un sol instant, em vaig descordar el cinturó de seguretat, vaig obrir la porta del cotxe i vaig arrancar a córrer -Sense poder evitar la punxada de dolor que em feia sentir la cicatriu, crec que quan el doctor Moore va dir que necessitava repòs no es referia precisament això -cap a allò que m'havia cridat l'atenció, o més ben dit; cap a ella, aquella noia que havia vist tan poc però que alhora coneixia tant.

-Què fas aquí Mia?- Vaig dir sorprès, però en el fons, m'alegrava moltíssim que ella fos aquí.

Mirant-la als ulls vaig poder trobar entre ells una lleu timidesa.

-Perdó, per arribar tard- Vaig negar amb el cap, somrient-. Però... és igual, t'he portat això- Va dir allargant el braç per tal de que agafés allò embolicat que tenia entre les mans-. És un detallet, no t'esperis gran cosa.

La vaig mirar als ulls i vaig somriure

-Què? per què?

-Per què no?- Va dir ella somrient

Vaig negar amb el cap, encara no havia aconseguit que aquell somriure tonto se'n anés del meu rostre, i vaig obrir el que semblava una caixa embolicada. I que equivocat estava... allò era...

-Un llibre?

-És el que llegies aquell dia a la biblio: Orgull i Perjudici, no?

No m'ho podia creure, de veritat se'n recordava? El sol fet de que hi hagués pensat va fer que aquell somriure inundés la meva cara. 

La vaig abraçar, no sé per què, no ho sé. Però em va sortir sol. La vaig abraçar com mai havia abraçat a ningú, agraït, perquè mai ningú havia fet això per mi. Potser per alguns seria una tonteria, un regal insignificant, però a mi? A mi ja m'havia alegrat el dia, la setmana i probablement el mes.  Va fer que haver-me quedat aquella grua de paper que encara reposava sobre la calaixera de la meva habitació hagués valgut la pena.

Un cop la vaig desenganxar de mi, la vaig mirar als ulls i tot segui li vaig dir:

-Moltes gràcies, de veritat- vaig somriure

-Va Connor!- Vaig sentir que m'avisava la meva mare- Va, marxem!

-Vés tu, jo em quedo amb ella- 

-No, has de descansar, vés- va intervenir la Mia