Històries oblidades

El que m'espera

Em dic Joan, tinc 57 anys, bé encara me'n recordo de moment. Probablement m'acaben de donar la pitjor notícia que m'han donat mai, després de quan em van dir que el Girona baixaria.

He sortit del metge i normalment no són molt agradables aquestes visites, però la d'avui ha sigut més desagradable que mai. M'acaben de dir que pateixo alzheimer, sabia que podia passar, el meu pare en tenia i com bé sé és hereditari, però pensava que en tenir una certa edat me n'estalviaria, però es veu que no. Què he de fer ara? Anar-me apuntat les coses que faig, que dic, per què no me n'oblidi? De moment no em fa falta, potser més endavant. 

Ja he sortit de l'hospital i la veig allà a davant del cotxe, la meva filla, la Irina, sempre ha tingut uns ulls destacables d'aquell color turquesa que recorda a l'aigua del mar en un dia assolellat, on els núvols no molesten i només sents com el teu cor batega a l'uníson amb les onades. 

El metge m'ha dit que hauria d'anar cada dues setmanes a fer revisió per veure com evolucionava, de moment no m'ha receptat cap fàrmac, per tant, encara no està molt malament.

- Com ha anat? Què t'han dit?- pregunta amb una cara amb un to d'esperança.

Com li dic, li dic de cop o m'esplaio? Acabo decidint que el millor és dir-li de cop, total algun dia o altra ho haurà de saber i és millor dir-li sense embolics. En veure la meva cara i com intentava trobar les paraules adequades el seu somriure anterior es va desvanint.

- Me l'han detectat, sabíem que podia passar, però no et preocupis m'han dit que trigarà uns sis mesos a desenvolupar-se, fins llavors toca esperar i aprofitar la memòria que em queda.

Es va quedar quieta i va pujar al cotxe sense dir res, només fent-me una abraçada i la tornada a casa va ser igual només sospirs i la música de la ràdio.

Quan vam arribar a casa la tensió i preocupació es palpaven només amb l'aire, tampoc n'hi ha per tant, vaig pensar, de moment me'n recordo de tot el que he fet de jove, del que vaig dinar ahir, de com es diuen els del meu voltant, de com em dic jo, on visc... Encara sabia tot l'essencial.

Al capvespre vam fer just el que m'havien dit que no havia de fer, buscar a internet que podia passar a llarg termini i ens vam quedar més preocupats del que ja estàvem abans, el que vam trobar que podia passar era que no me'n recordés ni de què havia dinat aquell mateix dia i, en casos extrems podia oblidar-me fins i tot de qui era jo, però de moment no estava passat, per tant, no ens havíem de preocupar.

Faltaven tres dies per la primera revisió i els nervis m'estaven menjant, no sé per què estava tan angoixós si total em sentia igual que feia una setmana enrera, però s'havia de fer suposo.

Ja havia arribat el dia i per algun motiu desconegut no estava tan nerviós com els anteriors dies, suposo que sempre m'ha passat, a l'hora de fer un examen, d'això me'n recordo, estava més nerviós abans de fer-lo que quan l'estava fent.

Ja hi era, un pas i ja entrava on feia dues setmanes justes que m'havien donat la notícia, aquest cop hi havia anat sol, havia llegit que al llarg del temps pots perdre la capacitat per fer certes accions quotidianes com conduir, treballar i participar en activitats socials, i pensava que era millor aprofitar les meves capacitats fins quan pogués. Faltaven només cinc minuts per la meva visita, arribava una mica tard perquè era hora punta i hi havia molt de tràfic. Finalment, vaig empènyer la porta i vaig entrar en aquell lloc blanc, sinistre i fresc on els treballadors anaven amunt i avall sense parar, encara me'n recordava que havia fet dues setmanes abans en aquell mateix lloc, així que sense pensar-ho vaig repetir els mateixos passos, anar al taulell, agafar el tiquet d'espera i esperar-me a la sala fins que cridessin el meu nom, Joan Coll i després ja era desconegut.

(final--> perquè estic escrivint això? no m'en recordo)