Històries oblidades

La visita

- JOAN COLL, SALA 11.

Aquest soc jo. Per fi, aquests cinc minuts han sigut els més llargs de la meva vida, es podria dir que ha passat una hora en el meu cap. M'aixeco. Camino. 4, 5, 6... No arriba mai... 9, 10 i 11! Uff, ja començo a estar nerviós i quan entro i veig aquell somriure del Dr. Vidal que, sentint-ho molt, però em transmet de tot menys confiança, els nervis ja han pogut amb mi, com diuen en castellà "estoy como un flan", ell se n'adona i s'aixeca per fer-me una mena d'abraçada molt formal, una d'aquelles incòmodes, però que s'han de fer.

- Com t'has sentit aquestes setmanes, Joan? - Em pregunta.

Em penso la resposta, si dic que he estat bé menteixo, si dic que he estat malament també menteixo, així doncs, què dic? Que sí, que he estat bé, però que no he pensat en cap altra cosa? O el contrari, que he estat malament, però que segueixo fent el que feia fins ara? No ho sé com m'he sentit doctor, no ho sé. Al final se m'acudeix la resposta que més adequada.

- Vaig fent Dr. Vidal, vaig fent. No hi paro de pensar, suposo que és normal, però no tinc cap altra cosa al cap i està començant a preocupar-me a mi i la meva família, però també és veritat que no he deixat de fer res del que feia, segueixo anant a treballar, condueixo i més o menys me'n vaig recordant de les coses. Així que no sé com em sento.

Em mira, però no aconsegueixo desxifrar que diu la seva mirada, és de pena? De preocupació? D'acompanyament? Potser pensa que estic exagerant? O potser m'entén millor del que em penso? De cop trenca el silenci per dir:

- Senyor Coll és el més normal del món el que li està passant, i li continuarà passant durant unes quantes setmanes més. El millor que pots fer és fer coses que t'agradin i que t'entretinguin, anar a passejar, passar temps amb els seus amics, amb la família, descobrir nous hobbies... No ho sé, intentar esbargir-se de tots els pensaments que no el beneficien, perquè el final no aporten res i a la llarga el van apagant més. El que vull dir és que fa poc et van detectar una cosa amb la qual ja estaves familiaritzat, però com és normal li costa afrontar-ho, i li anirà costant uns dies més, però no es preocupi perquè és normal i al final amb ajuda aquests pensaments pararan.

Em repeteixo i m'interioritzo tot el que m'acabava de dir. D'alguna manera em reconfortava que fos normal, que no només em passes a mi. No sé què dir fins que de cop i volta se'm passa una cosa pel cap:

- Doctor vaig llegir que els experts recomanen anar escrivint un diari del teu dia a dia per, més endavant recuperar moments i recordar coses de les quals ja t'havies oblidat, és cert? M'ho recomana?

- Bé, sí que és veritat que escrivint un diari podràs tenir un recull de tot el que vas fent per un futur poder-ho, com ha dit, recuperar-ho i recordar-ho, a més a més, és una manera amb la qual et podràs distreure un moment del dia i en el que només pensaràs que has fet durant el dia i en escriure, així que sí, li recomano molt.

Perfecte, doncs ara a comprar una llibreta i a fer un diari (el que estàs llegint)

Ens passem una hora més parlant en la qual m'explica que hi ha tres etapes diferents: 

- Alzheimer lleu (etapa primerenca)

- Alzheimer moderat (etapa mitjana)

- Alzheimer greu (etapa final) 

I m'ha explicat que jo ara estic a la primera, a la lleu, en aquesta el que passa és que puc sentir que tinc moments de pèrdua de memòria, que inclouen oblidar paraules familiars o la ubicació d'objectes quotidians. També m'ha dit que els meus amics i familiars començaran a notar les dificultats, algunes d'aquestes més comunes són problemes per trobar la paraula o el nom correctes, dificultat per recordar noms quan es presenten persones noves, oblidar-se d'una cosa que acaba de llegir i moltes més, però que, sorpresa, no me'n recordo, m'hauria de començar a apuntar les coses que em diuen i són importants. L'etapa mitjana es comença a notar al mes més o menys i pot durar molts anys i l'última és la més greu. M'ha dit que d'aquí que passi a l'etapa mitjana hi ha un bon temps, ja que cada persona és un món i en el meu cas la malaltia avança adequadament.

D'acord, ja me'n puc anar suposo, no?

- Doncs fins aquí la nostra visita. La següent no fa falta que sigui fins d'aquí a un mes, més o menys, ja que he vist que progressa de manera bona, que li sembla veure'ns d'aquí a un mes?

Sí, ja me'n puc anar.

- Perfecte Doctor, fins d'aquí a un mes doncs.

Una estreta de mans que mostra cordialitat i me'n vaig capcot.