Històries oblidades

Etapa final

No sé quin dia som, però de cop una dona d'alta edat em diu que m'ha de vestir per anar al metge, per què? Si jo em trobo bé. No sé com es diu, sé que comença per B, alguna cosa així com Blanca però no ho ser segur. Em posa a la banyera i em comença a banyar, "senyora per què m'està banyant? Si ja ho puc fer jo" penso, però no dic res, ja m'està bé que m'ho facin, m'estalvio feina. 

Quan acaba em vesteix amb una roba que no m'agrada i m'enfado, però em fa molta mandra discutir ara. I seguidament ens n'anem a esmorzar, a la taula hi ha una noieta jove, la primera cosa d'ella que em crida l'atenció són els seus ulls, aquells ulls brillants, turquesa que enlluernen totes les habitacions a les quals està.

- Bon dia, pare. - Em diu.

Pare? Jo? Des de quan?

- Bon dia, reina. - Em limito a dir, no me'n recordo com es diu.

- Saps qui soc, oi? - M'ho diu amb un to de melancolia i pena. No, no me'n recordo, em sap greu, però no, no sé qui ets, sé que ets molt important, però no puc recordar perquè.

- Si... - contesto.

- Anem tirant, que ja arribem tard. - Diu la dona més gran.

De cop i volta s'aixequen les dues i em porten en un cotxe, petit i vermell, vell, em fan asseure al davant, amb la jove que condueix cap a ves a saber on.

De sobte el cotxe s'atura i veig un cartell que diu, Hospital. A l'hospital? Per què estem en un hospital? És per mi? I per què hi som els tres?

Mig plorant les dues dones em diuen que ja hem arribat i em fan sortir del cotxe per endinsar-nos en aquell edifici blanc, impersonal i que tan poc m'agrada.

Quan entrem ens dirigim cap a un taulell per agafar un tiquet i asseure'ns en unes cadires.

- JOAN COLL, SALA 9. - Criden de cop. Soc jo? Suposo perquè les dues que anaven amb mi s'aixequen, o sigui que jo procedeixo a fer el mateix gest i les començo a seguir.

Entrem en una sala amb un metge que em diu:

- Bon dia, Sr. Coll, sap qui soc?

La veritat és que no, no sé qui és ningú, no sé qui soc jo, ni on soc, ni qui són les dues noies del meu costat, que estan a punt de plorar, ni perquè estic aquí, no senyor, no sé qui ets.

Em limito a fer un gest de negació amb el cap, a la que em respon amb un assentiment mostrant una mica de pena.

Com que veuen que no em surten les paraules la més jove parla per mi.

- Doctor està molt malament, està perdent la capacitat de respondre el seu entorn, ja no podem tenir converses amb ell i li costa controlar els seus moviments. A més necessita molta ajuda per fer les coses que abans podia fer sol, la mare la de dutxar, de vestir i de donar el menjar. Què hem de fer Doctor?

- Em sap greu dir-les-hi que està arribant a l'última fase, l'etapa final. En aquesta etapa necessitarà assistència tot el temps amb les activitats diàries i cuidat personal, com ja necessita, pot perdre la noció d'experiències recents i fets que el rodegen, per això li vaig recomanar que escriguis un diari, sabeu si ho està fent?

- Abans ho feia, ara ja no ho sé.

- Bé, és igual, també pot experimentar canvis en les capacitats físiques, inclosa la de parlar, asseure's i tragar, dedueixo que també li està passant aquesta característica, ja que has hagut de parlar per ell, relacionat amb aquest símptoma està el de tenir dificultats per comunicar-se i es tornen vulnerables amb les infeccions, sobretot amb la pneumònia, així que si detecteu un mínim tret que pugui tenir infeccions porteu-lo ràpidament al metge.

- I què hem de fer doctor? Hem estat pensant de dur-lu a una residència, que en pensa?

- Penso que si a la llarga empitjora seria el millor, tant per ell com per vosaltres.

- D'acord, gràcies.

Van estar una estona més parlant fins que vam tornar a anar al cotxe i vam tornar a fer el mateix camí que havíem fet unes hores abans.

Van passar uns dies, no sé ben bé quants, potser tant una setmana o un mes, no ho sé, però de cop m'havien dit que havia d'anar a una residència, per què? Suposo que em passa alguna cosa, però no sé què. 

Hi ha molta gent gran, que crida, que pica la taula, que diu coses sense sentit, jo fa molt que no parlo, no sé si és perquè no em surten les paraules o perquè m'he oblidat de com es fa, però no veig la necessitat, em pixo al llit i no puc fer les coses jo sol, així que en part les entenc que m'hagin portat aquí. Però no me'n recordo qui m'hi ha portat, una noia d'ulls clars i una altra que li anava dient "filla".

Però, el que realment no entenc és per què estic escrivint això, quant fa que vaig començar-lo? I per quin motiu? No ho sé, suposo que l'hauré de tornar a llegir tot.