Històries oblidades

Etapa primerenca

Ja han passat tres setmanes des de l'última visita amb el Doctor Vidal, que com estan sent aquests dies? Doncs bé, sí que és veritat que vaig seguir els consells del Doctor i m'he intentat distreure el màxim possible, ens hem comprat un gos, en Troy i ara tinc una excusa per anar a caminar, també he començat a cuinar pastissos, però després no me'ls menjo per l'alt colesterol que tinc i se'ls acaba menjant la Irina, estic escrivint el diari que m'ajuda a pensar amb les meves coses, la meva vida i no oblidar-la i en general ho estic començant a gestionar i a sobre portar. En aquest aspecte li estic molt agraït en en Vidal perquè aquells pensaments tan negatius ja estan marxant. No obstant hi ha dies de tot, com li passa a tothom. 

D'aquí a cinc dies tinc visita amb el Doctor, però ja sé que em dirà, que estic a la primera fase, a l'etapa primerenca, ho sé perquè just quan vaig sortir de l'hospital vaig agafar un fulletó amb tot d'informació sobre aquesta malaltia i entre d'altres hi havia les característiques de les tres etapes. Em reconforta saber que encara estic a la primera etapa; tanmateix, veig que la meva capacitat memorística està empitjorant moltíssim, per posar alguns exemples que em venen al cap, l'altre dia amb la meva dona vam anar a sopar a un restaurant del centre, allà hi havia companys de la seva feina i me'ls va presentar, cinc minuts després només me'n recordava d'un nom de tres que n'hi havia, quan jo sempre havia estat molt bo amb això dels noms. Un altre exemple, quan fa uns dos dies vaig anar al supermercat, òbviament ara ja m'apunto tot el que haig de comprar, però aquell dia m'havia oblidat d'apuntar les olives, la Irina em va enviar un missatge avisant-me del fet que faltaven i, no exagero vaig haver de mirar el missatge DEU cops per recordar-me de què era el que faltava. I com aquestes situacions moltes més, però tampoc són símptomes com per preocupar-me que estic a la següent fase, així que de moment estic tranquil, ben mirat.

No sé què més escriure, avui que jo recordi tampoc m'ha passat res greu, només que en Troy s'ha fet pipí a la catifa. 

Ja sé que fer, escriure com vaig conèixer a la Bianca, la meva esposa, així mai m'oblidaré.

Era el mes de juliol, estava a la platja de Menorca, per l'acabament de la selectivitat i de segon de batxillerat, la cosa típica que es fa, vaja. Jo estava amb el meu grup de quatre amics, en Marc, en Pere, l'Hèctor i en David, que de fet encara són els meus millors amics, estàvem a la cala Escorxada, era l'última nit i com era de suposar estàvem baldats, però ens vam prometre no saltar-nos cap festa, i a més era l'última i ja sabíem que tots havíem entrat a la carrera desitjada de cadascú, així que ho havíem de celebrar. Eren, aproximadament, les cinc de  la matinada, el sol començava a sortir i els primers rajos taronges t'enlluernaven la cara, deixant-te la pell d'un color daurat. Els primers núvols començaven a sortir, però no eren núvols d'un matí d'estiu, d'aquells inofensius, eren núvols densos, d'aquells que descarreguen, i efectivament a les sis va començar a caure un xàfec que tothom va sortir-ne corrents. Jo em trobava sol a aquelles hores de la nit, o del dia, els meus amics ves a saber on sabien ficar, així que sense pensar-m'ho dos cops vaig començar a caminar fins a l'apartament, que no estava gaire lluny de la cala. La pluja em començava a molestar, i no sé si era per la meva cara d'enfadat, de no haver dormit en quatre dies, la meva roba més xopa que un ànec, però per alguna raó va aparèixer ella, la Bianca, amb el seu paraigua rosa fúcsia que era impossible perdre-la de vista. No em va molestar, el contrari, li vaig agrair amb la mirada aquell gest que va tenir i sense pensar-nos-ho vam començar a parlar fins a arribar al meu apartament, era com si la conegués de tota la vida. Sense ser-ne del tot conscient, o potser sí pensant-ho fredament, em vaig quedar el seu paraigua, perquè jo sabia que ens tornaríem a trobar per poder-li donar. I efectivament, dos mesos després, al setembre, les nostres mirades es van creuar a la cafeteria del campus de la universitat, i va ser allà quan vaig saber que seria l'amor de la meva vida.